11 de juliol 2001

Periodisme musical a l’era digital

Al llarg d’aquesta temporada hem anat comentant les consequències que té l’actual revolució tecnològica en diversos àmbits del món de la música. Canvis que afecten a la manera de gravar, promocionar, escoltar, vendre, comprar i consumir la música. Però no ens podem oblidar de la feina dels periodistes musicals, que també hauria de canviar una mica davant d’aquest nou panorama.

Internet és una font d’informació constant i inabarcable. És impossible estar al dia de tot el que es publica a la xarxa. I, lògicament, no podem exigir als periodistes musicals que es passin el dia llegint articles a centenars de webs. Però sí que podem esperar d’ells que canviin o ampliin les seves fonts d’informació. Ara ja no n’hi ha prou amb llegir les notes de premsa, quatre revistes especialitzades (de periodicitat mensual!) ni les notícies d’agència. Aquesta necessitat de trobar noves fonts d’informació es podria aplicar a qualsevol mena de periodisme.

Però en el cas del periodisme musical, hi ha una necessitat encara més important. Se suposa que un crític musical és una persona que escolta molta més música que nosaltres i que, per aquest motiu, té més elements de judici per valorar, comparar i criticar la música que comenta. Res a dir-hi. Però els crítics musicals potser s’haurien de replantejar si estan escoltant prou música o si coneixen realment el que està sonant al món. Fins fa poc potser n’hi havia prou amb escoltar els discos promocionals que envien les discogràfiques i amb comprar molts altres discos a les botigues (generalment, els discos promocionals són precismanet els que menys interessen a un crític). Però ara estem davant d’una nova situació que posa molta més música al nostre abast. Estem parlant de centenars de milers de cançons que es poden descarregar i sentir des de la xarxa.

És una mica trist que, tenint accés a tanta música, els crítics musicals es limitin a escoltar i comentar els discos que s’editen en CD. En el fons, quina importància té si un disc es ven o no a les botigues? Doncs encara no he vist cap mitjà de comunicació que publiqui crítiques musicals amb regularitat de la música que es pot trobar a la xarxa.

El cas encara em sembla més greu quan es tracta d’escollir els millors discos o cançons de l’any. Com en poden estar tan convençuts? Com és possible que la millor cançó sempre hagi estat editada en un CD? No podria donar-se el cas que la millor cançó de l’any l’hagi fet un grup d’Oklahoma que no té cap disc al mercat i que només es pot sentir des de la seva pròpia web? Per poder elaborar aquests rànquings amb rigor, caldria que els periodistes musicals dediquéssin moltes més hores a descarregar i escoltar música d’internet. Mai podran arribar a sentir tota la música que es fa (seria una bojeria) però no escoltar-la ni “criticar-la” pel simple fet que no es ven a les botigues em sembla força lamentable.

Al mateix temps, sorprèn que hi hagi tants pocs periodistes musicals realment interessats en la revolució de la música digital. Últimament estan passant moltes coses i sembla que això no vagi amb ells. És curiós que es parli més de la revolució tecnològica als mitjans tradicionals que a la pròpia premsa musical. I, encara pitjor, quan algu en parla sovint comet errors de jutjat de guàrdia per pur desconeixement de la matèria. Ja cansa llegir frases com “els milions de cançons que hi ha a la web de Napster” (quan a la web de Napster mai hi ha hagut ni una sola cançó) o “l’MP3 és il.legal” (que és com dir que el paper és il.legal). En fí, a la majoria de periodistes musicals no els aniria gens malament una mica de reciclatge.

06 de juny 2001

La interactivitat en perill

Quan va neixer internet molts de nosaltres vam cometre l’error de creure que es tractaria d’una xarxa completament lliure. Però amb el temps hem pogut comprovar que potser vam pecar d’ingenuitat. Els grans poders econòmics han imposat la seva força, la xarxa té cada dia un component més comercial i, en el fons, tot queda en mans d’unes quantes empreses. Així i tot, internet encara ens sorprèn de tant en tant. L’aparició de Napster, la creació de Gnutella, el software lliure (amb Linux al capdavant) o la invenció del DivX (també anomenat “l’MP3 del vídeo”) ens fan pensar que la guerra no està del tot perduda i que, per més que algú intenti controlar-ho tot, encara queda gent disposada a resistir.

Fa algunes setmanes en aquesta mateixa secció comentava que les ràdios online tenien un gran futur ja que, a llarg termini, quan ens arribi a tots la tan esperada banda ampla, podrem escoltar la música que vulguem en qualsevol moment i a qualsevol lloc, sense necessitat de descarregar-la ni “guardar-la” enlloc. És a dir que la ràdio a la carta podria ser una bona manera de sentir a qualsevol hora les cançons que ens vinguin de gust. Però, una vegada més, la industria del disc està fent el possible per destruir els nostres somnis.

De moment, les discogràfiques americanes ja han aconseguit que als Estats Units existeixi una legislació que fa gairebé impossible el concepte de “ràdio a la carta”. Les emissores online poden emetre la música que vulguin (sempre que paguin els corresponents drets d’autor, és clar) però s’han de sotmetre a algunes restriccions. Per exemple, no poden anunciar públicament les cançons que sonaran al cap d’una estona. I tampoc poden deixar que els usuaris escullin quines cançons volen sentir ni poden posar “discos sol.licitats” en temps real. És a dir que amb aquestes lleis s’està boicotejant i limitant la interactivitat que, per definició, hauria de tenir internet. Que les ràdios online es dediquin només a “emetre” la seva programació musical de forma linial és posar pals a les rodes a les possibilitats interactives que existeixen a la xarxa. Amb la ràdio convencional (FM) no podem canviar l’ordre de les cançons, saltar-ne una ni crear una programació musical a la nostra mida. Però tot això seria molt fàcil de fer a través d’internet, el mitjà interactiu per excel.lència. El problema és que, com sempre, hi ha algú que ho vol impedir.

Fixeu-vos, però, que en aquest cas el que està en joc no són els drets d’autor. Se suposa que totes les ràdios online paguen religiosament el que els correspon. I també els pagarien si hi hagués “ràdio a la carta”. El que tem la indústria és que se li escapi el negoci de les mans. I és que si poguéssim triar la música que volem sentir en cada moment (i amb qualitat suficient) ningú tindria la necessitat de comprar un CD. Ni tan sols de comprar cançons a través de la xarxa. I això, és clar, no interessa. Com tampoc interessa que puguem intercanviar cançons amb els nostres amics. Fins ara ho “toleraven” perquè no afectava al seu negoci. Però amb l’arribada d’internet (i especialment Napster) aquests intercanvis s’han multiplicat. És a dir que mentre ho feiem “a petita escala” no passava res i ara resulta que estem infringint la llei de la propietat intel.lectual pel simple fet que el nombre d’intercanvis ha augmentat. No hi ha qui s’ho empassi.La interactivitat en perill

30 de maig 2001

No som americans

Quan parlem de noves tecnologies, els periodstes tenim una estranya tendència a fixar-nos excessivament en tot el que surt dels Estats Units. En part és lògic ja que aquell país està encapçalant l’actual revolució tecnològica i per aquest motiu s’ha hagut de plantejar moltes questions abans que la resta del món. Però també és cert que cada país té la seva pròpia legislació i que no es pot aplicar a tot arreu el què es decideix al país de les hamburgueses.

Internet és una xarxa d’abast internacional però té reglamentacions diferents a cada país. I fins i tot hi ha Estats que encara limiten o prohibeixen l’accés dels seus ciutadans a aquesta xarxa. Tot això crea diverses contradiccions. Per exemple, un país pot prohibir la publicació online de continguts pornogràfics però no pot impedir que els usuaris accedeixin a aquests continguts si estan allotjats en un servidor d’un altre país que no tingui legislació sobre el tema, o que tingui una llei més permissiva. I exactament el mateix es pot aplicar a la distribució de música a internet.

Els nordamericans ja fa anys que s’han adonat que això de l’era digital no és cap broma i han començat a dissenyar un marc legal de cara al futur. El 1998 ja van aprovar la famosa DMCA (Digital Millenium Copyright Act), una revisió de la seva llei del copyright per adaptar-se a les necessitats i les problemàtiques dels nous temps. Però no hem d’oblidar mai que la DMCA és “la seva” llei i que en principi no ens afecta a la resta dels mortals. Bé, és un dir, ja que la influència i el poder dels Estats Units sobre la resta del món és un fet innegable. En tot cas, la Unió Europea també està creant la seva pròpia legislació i ha elaborat normatives comunitàries sobre drets d’autor a internet.

Malgrat que les lleis són diferents a cada lloc, també hem de tenir clar que tot el que es decideix als Estats Units acaba afectant-nos d’una manera o altra. És per això que tot el món ha estat pendent del “cas Napster”. En funció del que decideixi la justícia americana, sabrem quin és el futur que ens espera a la resta del món. És trist però és així.

En el món de la música hi ha altres diferències a tenir en compte. Per exemple, als Estats Units les pròpies discogràfiques gestionen els drets d’autor dels seus artistes, mentre que a Europa això és diferent. Per això allà sempre parlen de “copyright” i aquí de “drets d’autor”. Per tant, no tot el que es decideixi als tribunals nordamericans es pot aplicar tan fàcilment a casa nostra. Un altre tema complicat són les llicències de comercialització de la música. Pot donar-se el cas que un disc editat als EUA per Sony Music, sigui distribuit a Espanya per una altra discogràfica. El problema és que aquest mateix disc es pot vendre i comprar a la xarxa des de qualsevol racó del món. O sigui que dues discogràfiques diferents poden estar oferint el mateix disc a través d’internet.

Com veieu, l’era digital no fa més que complicar la vida a la indústria musical. Està bé que cada país vulgui regular tots aquests temes a la seva manera però també hem de tenir en compte que els nordamericans van un pas per endavant i que ja s’estan plantejant els problemes que ens podem trobar d’aquí 20 anys. No es tracta de copiar el seu model, però almenys podem aprendre bastant de com (no) s’han de fer les coses.

02 de maig 2001

Músics (des)organitzats

Davant la complicada situació que ha d’afrontar actualment el món de la música, coneixem perfectament la posició de la indústria (tancada en banda a defensar el seu negoci) i la del públic (que exigeix a crits una reducció dels preus o seguirà aconseguint la música de manera gratuïta). Però, en canvi, sabem ben poc del punt de vista que tenen els músics sobre aquest tema.

És cert que la majoria d’artistes s’han pronunciat a favor o en contra de Napster, l’intercanvi d’arxius o el format MP3. En el primer grup podriem destacar-hi Courtney Love, Limp Bizkit o els Public Enemy. I en l’altre bàndol podem mencionar Metallica. Però ni els uns ni els altres actuen de manera organitzada per fer sentir públicament la seva opinió. No es tracta que tots els músics del món vegin les coses d’una mateixa manera, però sí que seria necessari que uneixin els esforços per defensar els seus drets. Al capdavall, a tots els afecta el mateix problema i seria més intel.ligent buscar la unió que anar cadascú pel seu compte.

Això és el què ha proposat recentment Courtney Love, que reivindica la necessitat de crear una associació d’artistes que tingui un paper important en aquest moment tan delicat de la història de la música. Per ara, ja li donen suport grans estrelles com R.E.M., U2, Alanis Morissette, Bush i Prince. I Peter Gabriel també s’està movent en aquesta línia i ja intenta convèncer els seus companys de professió que la unió fa la força.

Les discogràfiques, tot i que són empreses que competeixen durament entre elles en el mercat, estan ben cohesionades quan algú intenta posar en dubte el funcionament actual de la indústria. I, a més, als Estats Units estan representades per la RIAA (Recording Industry Association of America) que disposa dels recursos necessaris per plantar cara a qui faci falta. Els consumidors no estem tan units ni tenim ningú que ens representi, però deixem clara la nostra posició amb els fets. Setanta milons de persones utilitzant Napster és una dada que parla per si mateixa. I, per tant, és evident que el públic està reclamant un canvi en la indústria musical.

És per tot això que la creació d’un “lobby” dels músics és més necessari que mai. Qui, sinó, vetllarà pels interessos dels autors? La SGAE de torn? Coneixeu algun músic que guanyi gaires diners gràcies als drets d’autor? Les multinacionals diuen públicament (i hipòcritament) que l’intercanvi de MP3 és un atemptat contra la propietat intel.lectual. Però el què realment els preocupa és que la gent deixi de comprar discos, que és la seva font d’ingressos. Si tant els preocupés la propietat intel.lectual, no farien signar contractes abusius als artistes.

La veritat és que a tot arreu ja existeixen centenars d’associacions i sindicats de músics. Però no deixa de ser curiós que cap d’aquestes entitats s’hagi posicionat encara sobre els problemes que afecten a la música digital. També és un fenòmen que s’està produïnt a casa nostra. Els músics catalans comencen a parlar d’unir-se per defensar els seus drets. Però, de moment, només se’ls veu preocupats pel repartiment del pressupost musical del Departament de Cultura i, en canvi, els temes relacionats amb la música digital no estan entre les seves prioritats. Doncs que espavilin els músics o es trobaran que les discogràfiques, el públic i els tribunals hauran decidit el futur de la música sense comptar amb ells.

04 d’abril 2001

I ara, contra Gnutella

Com ja hem comentat diversos cops, cada dia són més els usuaris de Napster que estan deixant d’utilitzar aquest programa i busquen alternatives per seguir intercanviant els seus MP3. La majoria han optat per programes com BearShare (www.bearshare.com) o LimeWare (www.limeware), que utilitzen la tecnologia “punt a punt” de Gnutella.

Però no només els usuaris s’han fixat en les possibilitats i la potència de Gnutella. La indústria musical nordamericana (representada per la RIAA) també ha posat el seu punt de mira en aquests programes i ara estudia la manera de boicotejar-los. El seu objectiu és monitoritzar el tràfic d’arxius per la xarxa Gnutella per controlar la pirateria. I de moment ja s’han posat en contacte amb empreses com Cantametrix, Audible Magic o Vidius, que asseguren que poden detectar i impedir el tràfic de cançons amb copyright a través d’aquesta xarxa.

Paral.lelament, la RIAA ha iniciat una dura campanya de desprestigi contra Gnutella i tots els programes basats en aquesta xarxa. La seva intenció és transmetre a l’opinió pública que Gnutella és un caos i, a més, perillós. Per exemple, estan exagerant el cas del virus Mandragore que va circular per la xarxa Gnutella. Un virus que, per cert, era totalment inofensiu. També intenten extendre els rumors que Gnutella és massa lent, poc fiable i difícil d’utilitzar. Tot plegat, per tal de posar la por al cos dels usuaris i fer que desisteixin d’entrar en aquesta xarxa.

Hem de reconèixer que en alguns aspectes tenen raó. Gnutella encara no està del tot desenvolupat i és possible que hi hagi errors de seguretat, però no més greus que els que té el propi Windows. En tot cas, és recomanable anar amb molta cura quan decidim quines carpetes del nostre disc dur volem compartir amb els altres usuaris si no volem tenir l’ordinador “obert” i exposar-nos a que algú remeni tranquil.lament els nostres arxius. I també cal vigilar quan descarreguem algun arxiu executable (programes) ja que el nom de l’arxiu no ens pot garantir que no es tracti d’un virus. De tota manera, amb els MP3 no hi ha aquest risc. I pel que fa a la suposada dificultat d’utilitzar Gnutella és un rumor totalment fals. Les últimes versions de LimeWare i BearShare són encara més senzilles d’usar que el propi Napster.

La RIAA ho té bastant difícil per controlar Gnutella, ja que és una xarxa totalment descentralitzada. Si volen atacar per la via legal, poden acollir-se al text de la DMCA (Digital Millenium Copyright Act), que els permet exigir als proveidors d’internet que prohibeixin l’accés als usuaris que distribueixen arxius il.legalment. Però això té fàcil solució. Si l’usuari al.lega que és innocent, el proveidor d’internet està obligat a tornar-lo a acceptar. I llavors la RIAA no té més remei que portar l’usuari als tribunals. Us ho imagineu? Estan disposats a denunciar un per un els milions d’usuaris que intercanvien MP3? Si ho fessin, les grans multinacionals es gastarien tota la seva fortuna en pocs mesos. I és que Gnutella, que acaba de celebrar el seu primer aniversari, no és tan fàcil d’eliminar com Napster.

21 de març 2001

CDDB, un robatori als usuaris

Lamentablement, sempre hi ha algun espavilat que intenta aprofitar-se dels esforços i la bona voluntat dels altres. Un bon exemples és el què està passant amb el CDDB (CD Data Base), una enorme base de dades que recull la fitxa tècnica de milions i milions de discos que s’editen arreu del món. Des de fa anys, aquesta base de dades la feien els propis usuaris de manera totalment voluntària, amb l’objectiu de tenir indexats tots els discos possibles.

El CDDB es pot consultar des de la seva pròpia web (www.cddb.com) però el més interessant és l’ús que se’n pot fer des de programes com per exemple Winamp. Quan introduim un CD a l’ordinador, el programa consulta el CDDB, detecta de quin disc es tracta i automàticament ens posa el nom a totes les cançons.

Doncs aquest servei ara està en perill per diversos factors. Fa poc més d’un any, l’empresa GraceNote (www.gracenote.com) va comprar els drets d’explotació d’aquesta base de dades i ara pretén que tots els programes que l’utilitzen paguin una llicència milionària per seguir-la utilitzant. Segurament els propietaris de Winamp no tindran problemes per pagar aquesta llicència, però hi ha altres programes que utilitzen el CDDB que no poden assumir aquesta despesa. És el cas per exemple de l’excel.lent programa CD’n’Go (www.cdngo.com), desenvolupat al nostre país.

El més greu del cas és que el CDDB va ser creat i alimentat per milers d’usuaris que de manera altruista dedicaven el seu temps a la causa de crear la base de dades musical més potent del món. I ara GraceNote es dedica a beneficiar-se dels esforços de tota aquesta gent. Segurament la llei els ampara però el què estan fent és, sense cap mena de dubte, poc ètic. Aquesta base de dades hauria de ser pública i accessible per tothom.

Però la cosa no acaba aquí. Recordareu que Napster té l’ordre judicial de filtrar les cançons amb copyright que circulen per la seva xarxa. Per moltes hores que hi dediquin, els responsables de Napster ho tenen realment difícil per fer llistats de milions de cançons. i per això han signat un acord amb GraceNote segons el qual aquesta empresa els facilitarà tota la base de dades del CDDB. D’aquesta manera, Napster tindrà llistats de milions i milions de cançons i podrà aplicar els seus temuts filtres amb molta rapidesa. A més, el CDDB els anirà de meravella perquè també conté fitxes amb noms d’artistes, discos o cançons mal escrits. Com que el CDDB el va fer gent normal i corrent, està ple d’errors de tipografia i, per exemple, podem trobar que Madonna està escrit de 16 maneres diferents (Madona, Maddonna, Maddona, etc). És a dir, que Napster també podrà filtrar les cançons amb copyright encara que estiguin mal escrites. O, encara pitjor, filtrarà les cançons d’artistes que no volen ser eliminats de Napster (Limp Bizkit, per exemple) i les d’artistes poc coneguts que tinguin noms similars a algun artista famós. I ja no parlem d’aquells MP3 que tenen noms de gent coneguda però que en realitat són arxius personals de gent que els vol compartir. Prohibiran l’intercanvi d’un arxiu només pel seu nom sense comprovar que realment es tracta d’aquella cançó? Una canó que es digui “Let it be” ha de ser necessàriament dels Beatles? Això sí que seria una barbaritat.

I ara fixeu-vos en la paradoxa. Els usuaris es van deixar la pell per fer realitat el CDDB i ara se’ls ha girat totalment en contra. No podran consultar la “seva” base de dades i, a sobre, serà la principal arma de Napster per impedir els intercanvis de MP3. No podem criticar a Napster per això, ja que té una ordre judicial que ha de complir i, ben mirat, ja ha fet molt pels amants de la música. Ara té tot el dret a protegir-se. Però és totalment reprobable l’actitud de GraceNote que està fent negoci amb un patrimoni que no li hauria de pertànyer. Per contrarestar això, ja s’ha començat a fer un CDDB alternatiu. Es diu FreeDB (www.freedb.org).

16 de març 2001

Realitat virtual?

Dedicaré unes línies a respondre (per al.lusions) l’article de Gerard Quintana que es va publicar la setmana passada dins de la secció “Pel Davant i Pel Darrere”. En Gerard Quintana es referia al meu article de fa quinze dies, a través del qual lamentava el fet que els músics estiguin poc organitzats per defensar els seus drets i afrontar com cal l’era de la música digital. Puc entendre perfectament que els músics catalans tinguin altres prioritats i que comencin a mobilitzar-se per altres motius com ara el repartiment del pressupost musical del departament de Cultura. I no seré jo qui digui als músics què han de fer o deixar de fer. De fet, trobo més que encertat el fet que es comencin a organitzar, sigui pel motiu que sigui. Si des d’aquesta secció plantejo sovint la situació del món de la música en relació a la tecnologia digital, no és perquè estigui obsessionat en aquest tema ni perquè ho consideri més important que cap altra cosa. Ho faig simplement perquè aquesta secció està dedicada precisament a tot això. En definitiva, crec que en el fons estic totalment d’acord amb el punt de vista d’en Gerard Quintana.

Però l’article d’en Gerard Quintana també m’ha fet pensar que encara hi ha massa gent (i no em refereixo a ell) que no acaba d’entendre en què consisteix aquesta “revolució digital” que tan es comenta. Ell mateix fa un parell de referències al “tren que és a punt d’arribar” i al “món virtual que ens ven l’imperi globalitzador anglosaxó”. Doncs jo més aviat diria que aquest “tren” ja és aquí i que cada dia passa per l’estació. Encara som a temps de pujar-hi i gaudir del viatge perquè, si alguna cosa té el món digital, és que fa més fàcil i apassionant que mai la possibilitat de descobrir noves músiques que fins ara no eren al nostre abast. I pel que fa al “món virtual que ens ven l’imperi globalitzador anglosaxó”, coincideixo amb la visió anti-imperialista però no veig on és aquest “món virtual”. La cultura digital és totalment real i palpable. No és un futur de ciència-ficció ni una predicció. És simplement el món que ens ha tocat viure.

Cada cop hi ha més milions de persones al món que escolten més música gràcies a internet, al format MP3, a les gravadores de CD i als programes per intercanviar arxius. I davant de casa nostra algú està foradant els carrers per instal.lar-hi una fibra òptica que encara ens donarà més facilitats per escoltar música a través de la xarxa. L’altre dia, el meu company de feina (i pàgina), Marc Mateu, em comentava com de vegades es descarrega de cop un disc sencer utilitzant Napster. I deia que li encanta quedar-se mirant la pantalla veient com avança la descàrrega de totes les cançons al mateix temps. Com si es tractés d’una cursa per veure qui arriba abans. És una imatge que ara per ara només poden contemplar els afortunats usuaris del cable, però que ben aviat tindrem tots als nostre abast. Insisteixo, el món digital no és una predicció de Jules Verne. És una realitat.

Evidentment, tampoc hi ha pressa. Cadascú pot entrar en aquest món quan i com li vingui de gust. Encara hi ha gent que es nega a utilitzar els CD i segueix escoltant només els discos de vinil. Res a dir-hi. I hi ha gent que mai voldrà tenir connexió a internet com també hi ha qui no vol tenir televisor a casa. És una opció ben respectable. Però, mentrestant, el món evoluciona i es produeixen fenòmens insospitats i alhora apassionants. La indústria musical ha estat molts anys obstaculitzant el progrés i endarrerint l’arribada de l’era digital, intentant impedir que es comercialitzés la gravadora de CD. Però l’arribada d’internet i el naixement del format MP3 ho ha capgirat tot i ha precipitat els esdeveniments. Aquest article l’escric sempre amb ordinador i l’envio per correu electrònic. Això és realitat virtual? No. D’això se’n diu “era digital”.

07 de març 2001

Quedes detingut!

Els últims dies ens han arribat diverses notícies sobre detencions relacionades amb el món de l’MP3 i la pirateria. Un fet que, en certa mesura, comença a ser preocupant ja que molt sovint s’estan posant al mateix sac dos conceptes (MP3 i pirateria) que no tenen perquè tenir una relació directa. Hi ha gent que utilitza l’MP3 de manera il.legal i hi ha qui en fa un bon ús. Però sembla que a algú li interessa confondre a l’opinió pública.

La setmana passada, per exemple, van detenir un parell de persones a Murcia. En aquest cas no hi tenim res a dir, ja que aquesta gent es dedicava a fer negoci amb els MP3 i venien CD pirates. Per tant, sembla que la detenció està plenament justificada.

Però a Bèlgica s’ha produït un cas ben diferent. Fa uns dies van detenir un parell de persones pel simple fet d’utilitzar Napster per descarregar uns quants arxius cada dia. El cas és bastant greu perquè, pel que sembla, aquests usuaris només tenien els arxius per a ús personal. És a dir, que a partir d’ara qualsevol dels 55 milions d’usuaris de Napster podria ser perseguit per la justícia. És evident que això no passarà però l’afer de Bèlgica és un mal precedent i ha contribuït a malmetre encara més la ja deteriorada imatge del format MP3.

Tot plegat va sortir de la IFPI (International Federation of the Phonografic Industry) que ha creat un software que permet capturar dades dels usuaris de Napster per identificar-los i, si ho creuen convenient, entregar-los a la policia. La intenció de la IFPI és detectar aquells usuaris que descarreguin moltes cançons i les posin en alguna web a disposició de tothom o que es dediquin a vendre-les. Tot i que el procediment utilitzat per la IFPI és èticament bastant criticable (tenen dret a espiar-nos i obtenir les nostres dades?) la finalitat és comprensible si es dediquen a perseguir les activitats il.legals. Però és intolerable que distribueixin llistes de la gent que descarrega MP3.

Però els usuaris d’internet se les saben totes i ja han reaccionat davant d’aquests atacs de la IFPI. Alguns s’han dedicat a crear webs falses com aquesta (http://www.astrum.ch/mp3) que hipotèticament conté arxius MP3 il.legals. La IFPI els va enviar un missatge amenaçador “convidant-los” a clausurar la web si no volien tenir problemes legals. Però els responsables de la IFPI no es van adonar que allò era una enganyifa. Efectivament, en aquella web hi havia una llista d’arxius amb l’extensió “.mp3” però en realitat eren simples arxius de text. És a dir que la IFPI ni s’havia molestat a comprovar si allà hi havia MP3 autèntics i van fer el ridícul més absolut.

Les últimes dades diuen que, al gener, els usuaris espanyols van descarregar 32 milions d’arxius a través de Napster. Sens dubte, una xifra impressionant. Però no oblidem que l’autèntica pirateria (i la que fa més mal a la indústria) és la venda de CD copiats. Que la justícia es dediqui a perseguir aquests negocis il.legals i deixi en pau els usuaris que s’intercanvien arxius MP3 entre ells. Si la indústria de la música es dedica a criminalitzar els seus propis consumidors, té els dies comptats.

14 de febrer 2001

Espanya, un país “pioner i innovador”

Llegint algunes notícies que s’han publicat darrerament a la premsa, algú podria arribar a pensar que l’estat espanyol s’ha situat a l’avantguarda de la música digital. Posarem tres exemples que ho “corroboren”: Weblisten, Filetopia i la SGAE.

Del cas Weblisten ja n’hem parlat bastant en aquesta secció. Però avui volem incidir en el fet que aquesta empresa proclama que s’ha avançat a Napster en oferir una tarifa plana musical i, a més, legal. La legalitat del seu servei ja és prou dubtosa però encara resulta més preocupant el fet que cap mitjà de comunicació s’hagi plantejat com és possible que Weblisten pugui fer lliurement en aquest país el que ningú ha aconseguit encara a la resta del món. Els mitjans s’han empassat la notícia i s’han limitat a publicar-la sense investigar què hi ha darrera de tot això. I alguns fins i tot s’enorgullien pel fet que Weblisten sigui una empresa espanyola. Alguna cosa falla en el periodisme musical.

També és preocupant el cas de Filetopia, un programa desenvolupat en aquest país que serveix per a l’intercanvi d’arxius a través d’internet. Alguns mitjans, presos per un patriotisme malaltís, l’han considerat millor que Napster i lamenten que el creador d’aquest programa no s’hagi endut la glòria (i els diners) de Shawn Fanning. Per favor. Els intercanvis d’arxius no són patrimoni ni de Filetopia, ni de Napster ni de ningú. Ja fa una colla d’anys que existeixen altres sistemes per fer-ho. I voler fer creure que el mèrit li correspon a un programador espanyol és senzillament fer demagògia i patriotisme d’estar per casa. Si Napster és més famós que Filetopia és simplement perquè va aparèixer a finals del 1999 i perquè des d’un principi incorporava un cercador de MP3, cosa que Filetopia no ha tingut fins fa poc. No siguem ingenus. Filetopia potser és un bon programa però no és revolucionari des de cap punt de vista.

Però el cas més flagrant de tots potser és el protagonitzat per la SGAE i el seu sistema antipirateig. Un intent de lluitar contra la pirateria a través de posar les famoses marques d’aigua als arxius digitals. És a dir,la indústria nordamericana del disc ha fracassat un i altre cop amb el seu sistema de protecció per als arxius musicals (SDMI), després de gastar-se una barbaritat en investigació. I ara surt l’SGAE i assegura que té un sistema infal.lible per protegir la música digital. José Neri, responsable de la SDAE (Societat Digital d’Autors i Editors), fins i tot s’atreveix a dir en públic que el seu sistema “és a prova de hackers”. Fa riure de tan ridícul.

Vist tot això, no ens queda més que reconèixer que, efectivament, Espanya és un país pioner i innovador. En sapastreria i fanfarroneria.

03 de gener 2001

Un nom per a cada cançó

La principal virtut del format MP3 és la seva capacitat de compressió, que permet reduir considerablement el volum dels arxius musicals amb una disminució mínima de la qualitat. Però l’MP3 té altre virtuts com, per exemple, la possibilitat d’emmagatzemar dades sobre cada cançó dins del propi arxiu. Això vol dir que una cançó en format MP3 conté certa informació com ara el títol del tema, el nom de l’artista, el títol del disc, l’any d’edició i l’estil musical. Aquesta informació, que forma part de cada arxiu MP3, és el que s’anomena Idtag.

Amb senzills programes (gratuïts) com RenaTagger (www.renatager.de) o MP3TagClinic (www.kevesoft.com) podem introduir o modificar fàcilment l’IDtag de cada arxiu MP3. D’enrada, però, la informació que hi ha a l’IDtag no té perquè tenir res a veure amb el nom de cada arxiu. És a dir: podem tenir un arxiu que es digui simplement “beatles10.mp3” o “Track7.mp3” i que en realitat sigui la cançó “Let it be”. Però si volem que els MP3 tinguin el nom de la cançó corresponent ho podem fer utilitzant altres programes com TagScanner (http://xorggroup.virtualave.net/tagscan) o TagRename (www.softpointer.com). Només ens cal seleccionar els arxius MP3 que volem rebatejar, i el programa els dona un nom automàticament a partir de la informació que hi ha a l’IDtag de cada arxiu. I fins i tot podem escollir quin format volem que tingui el nom de cada arxiu: “artista+nom cançó”, “nom cançó+ artista”, “nom cançó+disc”, etc. Tot això es fa en molt pocs segons i sempre podrem canviar-ho si ens ve de gust.

En canvi, les cançons que tenim en un CD d’audio convencional no contenen aquesta informació. Si volem saber com es diu cada cançó hem de recorrer al típic llibret o a la contraportada del CD. Però al món digital hi ha solucions per a tot. Un dels millors invents del segle passat va ser la creació del CDDB (Compact Disc Data Base), que consisteix en una base de dades impressionant, que recull tots els discos que s’editen arreu del món. Però el millor de tot és l’ús que determinats programes estan fent d’aquesta extensa base de dades. Per exemple, si escoltem un CD a l’ordinador a través del programa Winamp (www.winamp.com), aquest programa consulta automàticament el CDDB (www.cddb.com) i ens mostra el nom de totes les cançons del disc. És clar que, perquè això funcioni, hem d’estar connectats a internet.

Altres programes com Music Label (http://musiclabel.onza.net) encara van més lluny. Aprofitant els recursos del CDDB, ens permeten crear una base de dades de tots els discos que tenim a casa sense haver de teclejar ni un sol nom de disc o de cançó. Simplement hem d’anar introduint els CD al lector de CD-Rom i el programa s’encarrega de consultar el CDDB i generar una fitxa de cada disc en un parell de segons. Llavors escup el disc automàticament perquè hi posem el següent i així successivament. En molt poca estona podem tenir un arxiu ben ordenat de tots els CD que corren per casa. I després podem fer consultes a Music Label per saber a quins discos hi ha cançons de Lou Reed, o quants discos d’U2 tenim, etc. Com veieu, la música digital no només sona millor sinó que ens pot estalviar molta feina.