Llegint algunes notícies que s’han publicat darrerament a la premsa, algú podria arribar a pensar que l’estat espanyol s’ha situat a l’avantguarda de la música digital. Posarem tres exemples que ho “corroboren”: Weblisten, Filetopia i la SGAE.
Del cas Weblisten ja n’hem parlat bastant en aquesta secció. Però avui volem incidir en el fet que aquesta empresa proclama que s’ha avançat a Napster en oferir una tarifa plana musical i, a més, legal. La legalitat del seu servei ja és prou dubtosa però encara resulta més preocupant el fet que cap mitjà de comunicació s’hagi plantejat com és possible que Weblisten pugui fer lliurement en aquest país el que ningú ha aconseguit encara a la resta del món. Els mitjans s’han empassat la notícia i s’han limitat a publicar-la sense investigar què hi ha darrera de tot això. I alguns fins i tot s’enorgullien pel fet que Weblisten sigui una empresa espanyola. Alguna cosa falla en el periodisme musical.
També és preocupant el cas de Filetopia, un programa desenvolupat en aquest país que serveix per a l’intercanvi d’arxius a través d’internet. Alguns mitjans, presos per un patriotisme malaltís, l’han considerat millor que Napster i lamenten que el creador d’aquest programa no s’hagi endut la glòria (i els diners) de Shawn Fanning. Per favor. Els intercanvis d’arxius no són patrimoni ni de Filetopia, ni de Napster ni de ningú. Ja fa una colla d’anys que existeixen altres sistemes per fer-ho. I voler fer creure que el mèrit li correspon a un programador espanyol és senzillament fer demagògia i patriotisme d’estar per casa. Si Napster és més famós que Filetopia és simplement perquè va aparèixer a finals del 1999 i perquè des d’un principi incorporava un cercador de MP3, cosa que Filetopia no ha tingut fins fa poc. No siguem ingenus. Filetopia potser és un bon programa però no és revolucionari des de cap punt de vista.
Però el cas més flagrant de tots potser és el protagonitzat per la SGAE i el seu sistema antipirateig. Un intent de lluitar contra la pirateria a través de posar les famoses marques d’aigua als arxius digitals. És a dir,la indústria nordamericana del disc ha fracassat un i altre cop amb el seu sistema de protecció per als arxius musicals (SDMI), després de gastar-se una barbaritat en investigació. I ara surt l’SGAE i assegura que té un sistema infal.lible per protegir la música digital. José Neri, responsable de la SDAE (Societat Digital d’Autors i Editors), fins i tot s’atreveix a dir en públic que el seu sistema “és a prova de hackers”. Fa riure de tan ridícul.