No som americans

Quan parlem de noves tecnologies, els periodstes tenim una estranya tendència a fixar-nos excessivament en tot el que surt dels Estats Units. En part és lògic ja que aquell país està encapçalant l’actual revolució tecnològica i per aquest motiu s’ha hagut de plantejar moltes questions abans que la resta del món. Però també és cert que cada país té la seva pròpia legislació i que no es pot aplicar a tot arreu el què es decideix al país de les hamburgueses.

Internet és una xarxa d’abast internacional però té reglamentacions diferents a cada país. I fins i tot hi ha Estats que encara limiten o prohibeixen l’accés dels seus ciutadans a aquesta xarxa. Tot això crea diverses contradiccions. Per exemple, un país pot prohibir la publicació online de continguts pornogràfics però no pot impedir que els usuaris accedeixin a aquests continguts si estan allotjats en un servidor d’un altre país que no tingui legislació sobre el tema, o que tingui una llei més permissiva. I exactament el mateix es pot aplicar a la distribució de música a internet.

Els nordamericans ja fa anys que s’han adonat que això de l’era digital no és cap broma i han començat a dissenyar un marc legal de cara al futur. El 1998 ja van aprovar la famosa DMCA (Digital Millenium Copyright Act), una revisió de la seva llei del copyright per adaptar-se a les necessitats i les problemàtiques dels nous temps. Però no hem d’oblidar mai que la DMCA és “la seva” llei i que en principi no ens afecta a la resta dels mortals. Bé, és un dir, ja que la influència i el poder dels Estats Units sobre la resta del món és un fet innegable. En tot cas, la Unió Europea també està creant la seva pròpia legislació i ha elaborat normatives comunitàries sobre drets d’autor a internet.

Malgrat que les lleis són diferents a cada lloc, també hem de tenir clar que tot el que es decideix als Estats Units acaba afectant-nos d’una manera o altra. És per això que tot el món ha estat pendent del “cas Napster”. En funció del que decideixi la justícia americana, sabrem quin és el futur que ens espera a la resta del món. És trist però és així.

En el món de la música hi ha altres diferències a tenir en compte. Per exemple, als Estats Units les pròpies discogràfiques gestionen els drets d’autor dels seus artistes, mentre que a Europa això és diferent. Per això allà sempre parlen de “copyright” i aquí de “drets d’autor”. Per tant, no tot el que es decideixi als tribunals nordamericans es pot aplicar tan fàcilment a casa nostra. Un altre tema complicat són les llicències de comercialització de la música. Pot donar-se el cas que un disc editat als EUA per Sony Music, sigui distribuit a Espanya per una altra discogràfica. El problema és que aquest mateix disc es pot vendre i comprar a la xarxa des de qualsevol racó del món. O sigui que dues discogràfiques diferents poden estar oferint el mateix disc a través d’internet.

Com veieu, l’era digital no fa més que complicar la vida a la indústria musical. Està bé que cada país vulgui regular tots aquests temes a la seva manera però també hem de tenir en compte que els nordamericans van un pas per endavant i que ja s’estan plantejant els problemes que ens podem trobar d’aquí 20 anys. No es tracta de copiar el seu model, però almenys podem aprendre bastant de com (no) s’han de fer les coses.

Músics (des)organitzats

Davant la complicada situació que ha d’afrontar actualment el món de la música, coneixem perfectament la posició de la indústria (tancada en banda a defensar el seu negoci) i la del públic (que exigeix a crits una reducció dels preus o seguirà aconseguint la música de manera gratuïta). Però, en canvi, sabem ben poc del punt de vista que tenen els músics sobre aquest tema.

És cert que la majoria d’artistes s’han pronunciat a favor o en contra de Napster, l’intercanvi d’arxius o el format MP3. En el primer grup podriem destacar-hi Courtney Love, Limp Bizkit o els Public Enemy. I en l’altre bàndol podem mencionar Metallica. Però ni els uns ni els altres actuen de manera organitzada per fer sentir públicament la seva opinió. No es tracta que tots els músics del món vegin les coses d’una mateixa manera, però sí que seria necessari que uneixin els esforços per defensar els seus drets. Al capdavall, a tots els afecta el mateix problema i seria més intel.ligent buscar la unió que anar cadascú pel seu compte.

Això és el què ha proposat recentment Courtney Love, que reivindica la necessitat de crear una associació d’artistes que tingui un paper important en aquest moment tan delicat de la història de la música. Per ara, ja li donen suport grans estrelles com R.E.M., U2, Alanis Morissette, Bush i Prince. I Peter Gabriel també s’està movent en aquesta línia i ja intenta convèncer els seus companys de professió que la unió fa la força.

Les discogràfiques, tot i que són empreses que competeixen durament entre elles en el mercat, estan ben cohesionades quan algú intenta posar en dubte el funcionament actual de la indústria. I, a més, als Estats Units estan representades per la RIAA (Recording Industry Association of America) que disposa dels recursos necessaris per plantar cara a qui faci falta. Els consumidors no estem tan units ni tenim ningú que ens representi, però deixem clara la nostra posició amb els fets. Setanta milons de persones utilitzant Napster és una dada que parla per si mateixa. I, per tant, és evident que el públic està reclamant un canvi en la indústria musical.

És per tot això que la creació d’un “lobby” dels músics és més necessari que mai. Qui, sinó, vetllarà pels interessos dels autors? La SGAE de torn? Coneixeu algun músic que guanyi gaires diners gràcies als drets d’autor? Les multinacionals diuen públicament (i hipòcritament) que l’intercanvi de MP3 és un atemptat contra la propietat intel.lectual. Però el què realment els preocupa és que la gent deixi de comprar discos, que és la seva font d’ingressos. Si tant els preocupés la propietat intel.lectual, no farien signar contractes abusius als artistes.

La veritat és que a tot arreu ja existeixen centenars d’associacions i sindicats de músics. Però no deixa de ser curiós que cap d’aquestes entitats s’hagi posicionat encara sobre els problemes que afecten a la música digital. També és un fenòmen que s’està produïnt a casa nostra. Els músics catalans comencen a parlar d’unir-se per defensar els seus drets. Però, de moment, només se’ls veu preocupats pel repartiment del pressupost musical del Departament de Cultura i, en canvi, els temes relacionats amb la música digital no estan entre les seves prioritats. Doncs que espavilin els músics o es trobaran que les discogràfiques, el públic i els tribunals hauran decidit el futur de la música sense comptar amb ells.