La música a internet és un negoci?

Últimament ens han arribat diverses notícies de webs musicals que han hagut de tancar la paradeta. La raó: no els era possible mantenir la web en funcionament perquè no generava prous ingressos o perquè no trobaven el finançament adequat per aguantar una temporada més. Estem parlant de casos com el de Riffage (www.riffage.com), una web dedicada a la recerca de nous valors musicals, que ha hagut de tancar precipitadament perquè no trobava inversors disposats a arriscar uns diners en el projecte. El mateix va passar no fa gaire amb Scour (www.scour.net). En aquest cas, però, no trobaven inversors perquè l’empresa acumula diverses denúncies i està pendent de judici. Ara fa poc va ser subastada i asseguren que al març reactivaran tots els serveis, però que serà de pagament.

Tot això no ens ha d’estranyar. Posar en marxa una web musical no ha estat mai, ni ho serà, una garantia d’èxit. No hi fa res que la web tingui milions de visites, ja que molts cops això no és suficient per mantenir un negoci en marxa. Perquè una web musical pugui aguantar a la xarxa i tenir beneficis cal que al darrera hi hagi un pla de negoci molt estudiat. I moltes empreses musicals que s’aboquen a internet (tothom vol ser-hi) no tenen gaire clar si algun dia començaran a guanyar-hi diners. Algunes webs musicals han fracassat perquè van apostar pel format equivocat (Liquid Audio enlloc de MP3) o perquè només ofereixen MP3 “legals” i llavors es troben indefenses davant la ferotge competència de Napster o AudioGalaxy. Els serveis de subscripció (música de pagament) tampoc acaben de funcionar perquè la gent ja s’ha acostumat a descarregar música gratuïtament. També hi ha totes les webs que simplement ofereixen informació musical sense haver previst que la publicitat a internet no dóna ni per menjar. I així podriem seguir enumerant projectes musicals a internet que no tenen gaires possibilitats de viabilitat econòmica a llarg termini. El temps s’encarrega de posar les coses al seu lloc i, poc a poc, es va veient qui podrà sobreviure i qui no en el salvatge món de la xarxa de xarxes.

El meravellós món de l’IRC

Probablement els mitjans de comunicació estem donant excessiva importància als programes d’intercanvi d’arxius com Napster i tots els seus clònics. Vist així, podria semblar que si algun dia prohibeixen aquesta mena de programes (i clausuren totes les webs que ofereixen descàrregues de cançons) ens quedariem també sense MP3 gratuïts. Res més lluny de la realitat.

Ens estem oblidant de l’autèntica arrel de tot plegat: les xarxes de l’IRC (Internet Relay Chat), més conegudes com a canals de xat. De fet, el propi Napster i tots els altres programes d’intercanvi d’arxius estan inspirats en el funcionament de les xats, on els usuaris es poden comunicar directament entre ells, col.lectivament o individualment.

Utilitzant el programa mIRC (el més popular per participar a les xats) es poden aconseguir fàcilment tots els arxius MP3 del món. I aquest programa (en teoria, totalment inofensiu) el té instal.lat molta més gent que el propi Napster. Per obtenir MP3 amb aquest sistema només cal descarregar i instal.lar la última versió del mIRC (www.mirc.com) i connectar-nos a qualsevol servidor de IRC. Llavors busquem la paraula “mp3” a la llista de canals i obtindrem un llistat de tots els canals de xat dedicats a aquest tema. Curiosament, però, en aquests canals ningú “xateja” ni hi ha tema de conversa. Els que s’hi connecten es dediquen directament a intercanviar MP3 entre ells a un ritme frenètic. Els usuaris difonen públicament les seves llistes d’arxius i permeten que qualsevol persona es pugui descarregar les cançons que vulgui. Tot plegat, completament automatitzat amb un seguit d’instruccions que cal anar teclejant per saber quins arxius hi ha disponibles i descarregar-los directament. Per tant, no cal parlar amb ningú ni demanar res. Simplement esculls l’arxiu que t’interessa i l’agafes. A més, d’aquesta manera és molt senzill obtenir àlbums complets en format MP3.

Tot això ens porta a una reflexió més profunda: quin sentit tindria prohibir programes com Napster si podem fer coses tan il.legals (o més) a través de l’IRC? S’atreviria algú a prohibir els canals de xat d’internet perquè permeten fer activitats fora de la llei? Penseu que Napster “només” té 35 milions d’usuaris mentre que l’IRC segurament en té 10 vegades més. Per anar-hi pensant...

DivX ;-) o l’MP3 del vídeo

Si la indústria musical s’ha vist amenaçada per la ràpida expansió del format MP3, ara li toca patir també a la indústria del cinema. I és que ja existeix un format de compressió que permet reduir el volum dels arxius de vídeo a la mínima expressió. Estem parlant del DivX ;-), conegut popularment com “l’MP3 del vídeo”. La comparació entre els dos formats està plenament justificada. Si l’MP3 permet que en un CD hi càpiguen més de 100 cançons, el DivX ;-) aconsegueix que una pel.lícula sencera sigui emmagatzemada en un simple CD-Rom. És a dir: que ja s’ha trobat la manera de “piratejar” un DVD i copiar tot un film en un CD, mantenint una qualitat d’àudio i vídeo més que acceptables.

A diferència de l’MP3, el DivX ;-) no és un format reconegut oficialment. Però això no és massa important perquè ja hi ha milers de persones que l’utilitzen per intercanviar-se pel.lícules en CD o a través d’internet. La questió és que si una pel.lícula sencera ocupa menys de 700 megabytes, no és tan complicat descarregar-la d’internet si es té una connexió prou ràpida. Per tant, el món del cinema comença a tenir exactament el mateix problema que va tenir el món musical quan va neixer l’MP3.

El Divx ;-) (l’emoticó forma part del seu nom) aconsegueix que el volum d’un arxiu de vídeo quedi reduït aproximadament a un 15 % i per a la compressió del so utilitza un sistema basat en el propi MP3. El resultat és que, si la conversió està ben feta, pràcticament no notareu la diferència entre la còpia i l’original. Si utilitzeu programes d’intercanvi d’arxius com Gnutella, CuteMX o iMesh, no us costarà gens localitzar arxius de vídeo en aquest nou format. De vegades, fins i tot podreu descarregar pel.lícules que aquí ni tan sols s’han estrenat. I, a més, si teniu una pel.lícula en versió original hi podeu posar subtitols en qualsevol idioma.

A internet es poden trobar diversos reproductors de DivX ;-), però fins i tot podeu utilitzar el Windows Media Player si hi instal.leu un códec de video que podeu descarregar des de qualsevol web especialitzada. Us recomanem començar per MyDivX (www.mydivx.com) o StartDivX (www.startdivx.com).

Mojo Nation: intercanvis de veritat

Últimament s’està parlant molt dels programes d’intercanvi d’arxius com Napster (pendent de judici), Scour Exchange (que per cert, han tancat la barraca) o Gnutella (en contínua expansió). Se’ls anomena “programes d’intercanvi” perquè cada usuari es descarrega el que vol dels ordinadors de la resta d’usuaris. I, al mateix temps, aquest usuari està oferint alguns arxius propis a la comunitat. Però el fet és que això no és exactament “intercanviar” sinó “compartir”. Un intercanvi és donar una cosa a canvi d’una altra. I això és el que fa Mojo Nation.

Mojo Nation (http://www.mojonation.net) es basa en la idea que per aconseguir qualsevol arxiu (MP3, vídeo, software, llibres, etc) cal que l’usuari aporti alguna cosa a la comunitat. I, bàsicament, hi ha dues opcions: donar diners o contribuir oferint serveis. Cada usuari té el seu propi crèdit de “Mojos” (el “mojo” és la moneda fícticia que s’utilitza) i només pot fer descàrregues en funció dels “mojos” que tingui. El crèdit en “mojos” es calcula en funció de l’ample de banda, espai de disc i capacitat de processament que cada usuari està disposat a oferir. Però no és tan senzill com sembla: aportar un arxiu a la comunitat no suposa un increment del crèdit sinó una despesa de “mojos”, ja que estem utilitzant recursos del sistema comunitari. És a dir: per guanyar “mojos” hem d’oferir serveis a la resta d’usuaris.

El funcionament és similar al projecte SETI@Home (http://www.setiathome.com), en el què milers de persones de tot el món cedeixen recursos del seu propi ordinador per contribuir a la recerca de vida intel.ligent en altres planetes. O sigui, que cada usuari de Mojo Nation decideix quins recursos del seu ordinador vol destinar al funcionament del servei. I si hi destina recursos, encara que no aporti cap arxiu ni en descarregui cap, estarà augmentant el seu crèdit.

Ara per ara, Mojo Nation no és la millor solució per augmentar la col.lecció de MP3. Però podria ser una bona alternativa de cara al futur. Com que no hi ha cap servidor central i tot depèn de la bona voluntat dels usuaris, és impossible que puguin prohibir-ne el seu funcionament. Ah, i tots aquests “mojos” també es poden acabar convertint en diners de veritat.