21 de març 2001

CDDB, un robatori als usuaris

Lamentablement, sempre hi ha algun espavilat que intenta aprofitar-se dels esforços i la bona voluntat dels altres. Un bon exemples és el què està passant amb el CDDB (CD Data Base), una enorme base de dades que recull la fitxa tècnica de milions i milions de discos que s’editen arreu del món. Des de fa anys, aquesta base de dades la feien els propis usuaris de manera totalment voluntària, amb l’objectiu de tenir indexats tots els discos possibles.

El CDDB es pot consultar des de la seva pròpia web (www.cddb.com) però el més interessant és l’ús que se’n pot fer des de programes com per exemple Winamp. Quan introduim un CD a l’ordinador, el programa consulta el CDDB, detecta de quin disc es tracta i automàticament ens posa el nom a totes les cançons.

Doncs aquest servei ara està en perill per diversos factors. Fa poc més d’un any, l’empresa GraceNote (www.gracenote.com) va comprar els drets d’explotació d’aquesta base de dades i ara pretén que tots els programes que l’utilitzen paguin una llicència milionària per seguir-la utilitzant. Segurament els propietaris de Winamp no tindran problemes per pagar aquesta llicència, però hi ha altres programes que utilitzen el CDDB que no poden assumir aquesta despesa. És el cas per exemple de l’excel.lent programa CD’n’Go (www.cdngo.com), desenvolupat al nostre país.

El més greu del cas és que el CDDB va ser creat i alimentat per milers d’usuaris que de manera altruista dedicaven el seu temps a la causa de crear la base de dades musical més potent del món. I ara GraceNote es dedica a beneficiar-se dels esforços de tota aquesta gent. Segurament la llei els ampara però el què estan fent és, sense cap mena de dubte, poc ètic. Aquesta base de dades hauria de ser pública i accessible per tothom.

Però la cosa no acaba aquí. Recordareu que Napster té l’ordre judicial de filtrar les cançons amb copyright que circulen per la seva xarxa. Per moltes hores que hi dediquin, els responsables de Napster ho tenen realment difícil per fer llistats de milions de cançons. i per això han signat un acord amb GraceNote segons el qual aquesta empresa els facilitarà tota la base de dades del CDDB. D’aquesta manera, Napster tindrà llistats de milions i milions de cançons i podrà aplicar els seus temuts filtres amb molta rapidesa. A més, el CDDB els anirà de meravella perquè també conté fitxes amb noms d’artistes, discos o cançons mal escrits. Com que el CDDB el va fer gent normal i corrent, està ple d’errors de tipografia i, per exemple, podem trobar que Madonna està escrit de 16 maneres diferents (Madona, Maddonna, Maddona, etc). És a dir, que Napster també podrà filtrar les cançons amb copyright encara que estiguin mal escrites. O, encara pitjor, filtrarà les cançons d’artistes que no volen ser eliminats de Napster (Limp Bizkit, per exemple) i les d’artistes poc coneguts que tinguin noms similars a algun artista famós. I ja no parlem d’aquells MP3 que tenen noms de gent coneguda però que en realitat són arxius personals de gent que els vol compartir. Prohibiran l’intercanvi d’un arxiu només pel seu nom sense comprovar que realment es tracta d’aquella cançó? Una canó que es digui “Let it be” ha de ser necessàriament dels Beatles? Això sí que seria una barbaritat.

I ara fixeu-vos en la paradoxa. Els usuaris es van deixar la pell per fer realitat el CDDB i ara se’ls ha girat totalment en contra. No podran consultar la “seva” base de dades i, a sobre, serà la principal arma de Napster per impedir els intercanvis de MP3. No podem criticar a Napster per això, ja que té una ordre judicial que ha de complir i, ben mirat, ja ha fet molt pels amants de la música. Ara té tot el dret a protegir-se. Però és totalment reprobable l’actitud de GraceNote que està fent negoci amb un patrimoni que no li hauria de pertànyer. Per contrarestar això, ja s’ha començat a fer un CDDB alternatiu. Es diu FreeDB (www.freedb.org).

16 de març 2001

Realitat virtual?

Dedicaré unes línies a respondre (per al.lusions) l’article de Gerard Quintana que es va publicar la setmana passada dins de la secció “Pel Davant i Pel Darrere”. En Gerard Quintana es referia al meu article de fa quinze dies, a través del qual lamentava el fet que els músics estiguin poc organitzats per defensar els seus drets i afrontar com cal l’era de la música digital. Puc entendre perfectament que els músics catalans tinguin altres prioritats i que comencin a mobilitzar-se per altres motius com ara el repartiment del pressupost musical del departament de Cultura. I no seré jo qui digui als músics què han de fer o deixar de fer. De fet, trobo més que encertat el fet que es comencin a organitzar, sigui pel motiu que sigui. Si des d’aquesta secció plantejo sovint la situació del món de la música en relació a la tecnologia digital, no és perquè estigui obsessionat en aquest tema ni perquè ho consideri més important que cap altra cosa. Ho faig simplement perquè aquesta secció està dedicada precisament a tot això. En definitiva, crec que en el fons estic totalment d’acord amb el punt de vista d’en Gerard Quintana.

Però l’article d’en Gerard Quintana també m’ha fet pensar que encara hi ha massa gent (i no em refereixo a ell) que no acaba d’entendre en què consisteix aquesta “revolució digital” que tan es comenta. Ell mateix fa un parell de referències al “tren que és a punt d’arribar” i al “món virtual que ens ven l’imperi globalitzador anglosaxó”. Doncs jo més aviat diria que aquest “tren” ja és aquí i que cada dia passa per l’estació. Encara som a temps de pujar-hi i gaudir del viatge perquè, si alguna cosa té el món digital, és que fa més fàcil i apassionant que mai la possibilitat de descobrir noves músiques que fins ara no eren al nostre abast. I pel que fa al “món virtual que ens ven l’imperi globalitzador anglosaxó”, coincideixo amb la visió anti-imperialista però no veig on és aquest “món virtual”. La cultura digital és totalment real i palpable. No és un futur de ciència-ficció ni una predicció. És simplement el món que ens ha tocat viure.

Cada cop hi ha més milions de persones al món que escolten més música gràcies a internet, al format MP3, a les gravadores de CD i als programes per intercanviar arxius. I davant de casa nostra algú està foradant els carrers per instal.lar-hi una fibra òptica que encara ens donarà més facilitats per escoltar música a través de la xarxa. L’altre dia, el meu company de feina (i pàgina), Marc Mateu, em comentava com de vegades es descarrega de cop un disc sencer utilitzant Napster. I deia que li encanta quedar-se mirant la pantalla veient com avança la descàrrega de totes les cançons al mateix temps. Com si es tractés d’una cursa per veure qui arriba abans. És una imatge que ara per ara només poden contemplar els afortunats usuaris del cable, però que ben aviat tindrem tots als nostre abast. Insisteixo, el món digital no és una predicció de Jules Verne. És una realitat.

Evidentment, tampoc hi ha pressa. Cadascú pot entrar en aquest món quan i com li vingui de gust. Encara hi ha gent que es nega a utilitzar els CD i segueix escoltant només els discos de vinil. Res a dir-hi. I hi ha gent que mai voldrà tenir connexió a internet com també hi ha qui no vol tenir televisor a casa. És una opció ben respectable. Però, mentrestant, el món evoluciona i es produeixen fenòmens insospitats i alhora apassionants. La indústria musical ha estat molts anys obstaculitzant el progrés i endarrerint l’arribada de l’era digital, intentant impedir que es comercialitzés la gravadora de CD. Però l’arribada d’internet i el naixement del format MP3 ho ha capgirat tot i ha precipitat els esdeveniments. Aquest article l’escric sempre amb ordinador i l’envio per correu electrònic. Això és realitat virtual? No. D’això se’n diu “era digital”.

07 de març 2001

Quedes detingut!

Els últims dies ens han arribat diverses notícies sobre detencions relacionades amb el món de l’MP3 i la pirateria. Un fet que, en certa mesura, comença a ser preocupant ja que molt sovint s’estan posant al mateix sac dos conceptes (MP3 i pirateria) que no tenen perquè tenir una relació directa. Hi ha gent que utilitza l’MP3 de manera il.legal i hi ha qui en fa un bon ús. Però sembla que a algú li interessa confondre a l’opinió pública.

La setmana passada, per exemple, van detenir un parell de persones a Murcia. En aquest cas no hi tenim res a dir, ja que aquesta gent es dedicava a fer negoci amb els MP3 i venien CD pirates. Per tant, sembla que la detenció està plenament justificada.

Però a Bèlgica s’ha produït un cas ben diferent. Fa uns dies van detenir un parell de persones pel simple fet d’utilitzar Napster per descarregar uns quants arxius cada dia. El cas és bastant greu perquè, pel que sembla, aquests usuaris només tenien els arxius per a ús personal. És a dir, que a partir d’ara qualsevol dels 55 milions d’usuaris de Napster podria ser perseguit per la justícia. És evident que això no passarà però l’afer de Bèlgica és un mal precedent i ha contribuït a malmetre encara més la ja deteriorada imatge del format MP3.

Tot plegat va sortir de la IFPI (International Federation of the Phonografic Industry) que ha creat un software que permet capturar dades dels usuaris de Napster per identificar-los i, si ho creuen convenient, entregar-los a la policia. La intenció de la IFPI és detectar aquells usuaris que descarreguin moltes cançons i les posin en alguna web a disposició de tothom o que es dediquin a vendre-les. Tot i que el procediment utilitzat per la IFPI és èticament bastant criticable (tenen dret a espiar-nos i obtenir les nostres dades?) la finalitat és comprensible si es dediquen a perseguir les activitats il.legals. Però és intolerable que distribueixin llistes de la gent que descarrega MP3.

Però els usuaris d’internet se les saben totes i ja han reaccionat davant d’aquests atacs de la IFPI. Alguns s’han dedicat a crear webs falses com aquesta (http://www.astrum.ch/mp3) que hipotèticament conté arxius MP3 il.legals. La IFPI els va enviar un missatge amenaçador “convidant-los” a clausurar la web si no volien tenir problemes legals. Però els responsables de la IFPI no es van adonar que allò era una enganyifa. Efectivament, en aquella web hi havia una llista d’arxius amb l’extensió “.mp3” però en realitat eren simples arxius de text. És a dir que la IFPI ni s’havia molestat a comprovar si allà hi havia MP3 autèntics i van fer el ridícul més absolut.

Les últimes dades diuen que, al gener, els usuaris espanyols van descarregar 32 milions d’arxius a través de Napster. Sens dubte, una xifra impressionant. Però no oblidem que l’autèntica pirateria (i la que fa més mal a la indústria) és la venda de CD copiats. Que la justícia es dediqui a perseguir aquests negocis il.legals i deixi en pau els usuaris que s’intercanvien arxius MP3 entre ells. Si la indústria de la música es dedica a criminalitzar els seus propis consumidors, té els dies comptats.