27 de desembre 2000

La música a internet és un negoci?

Últimament ens han arribat diverses notícies de webs musicals que han hagut de tancar la paradeta. La raó: no els era possible mantenir la web en funcionament perquè no generava prous ingressos o perquè no trobaven el finançament adequat per aguantar una temporada més. Estem parlant de casos com el de Riffage (www.riffage.com), una web dedicada a la recerca de nous valors musicals, que ha hagut de tancar precipitadament perquè no trobava inversors disposats a arriscar uns diners en el projecte. El mateix va passar no fa gaire amb Scour (www.scour.net). En aquest cas, però, no trobaven inversors perquè l’empresa acumula diverses denúncies i està pendent de judici. Ara fa poc va ser subastada i asseguren que al març reactivaran tots els serveis, però que serà de pagament.

Tot això no ens ha d’estranyar. Posar en marxa una web musical no ha estat mai, ni ho serà, una garantia d’èxit. No hi fa res que la web tingui milions de visites, ja que molts cops això no és suficient per mantenir un negoci en marxa. Perquè una web musical pugui aguantar a la xarxa i tenir beneficis cal que al darrera hi hagi un pla de negoci molt estudiat. I moltes empreses musicals que s’aboquen a internet (tothom vol ser-hi) no tenen gaire clar si algun dia començaran a guanyar-hi diners. Algunes webs musicals han fracassat perquè van apostar pel format equivocat (Liquid Audio enlloc de MP3) o perquè només ofereixen MP3 “legals” i llavors es troben indefenses davant la ferotge competència de Napster o AudioGalaxy. Els serveis de subscripció (música de pagament) tampoc acaben de funcionar perquè la gent ja s’ha acostumat a descarregar música gratuïtament. També hi ha totes les webs que simplement ofereixen informació musical sense haver previst que la publicitat a internet no dóna ni per menjar. I així podriem seguir enumerant projectes musicals a internet que no tenen gaires possibilitats de viabilitat econòmica a llarg termini. El temps s’encarrega de posar les coses al seu lloc i, poc a poc, es va veient qui podrà sobreviure i qui no en el salvatge món de la xarxa de xarxes.


20 de desembre 2000

El meravellós món de l’IRC

Probablement els mitjans de comunicació estem donant excessiva importància als programes d’intercanvi d’arxius com Napster i tots els seus clònics. Vist així, podria semblar que si algun dia prohibeixen aquesta mena de programes (i clausuren totes les webs que ofereixen descàrregues de cançons) ens quedariem també sense MP3 gratuïts. Res més lluny de la realitat.

Ens estem oblidant de l’autèntica arrel de tot plegat: les xarxes de l’IRC (Internet Relay Chat), més conegudes com a canals de xat. De fet, el propi Napster i tots els altres programes d’intercanvi d’arxius estan inspirats en el funcionament de les xats, on els usuaris es poden comunicar directament entre ells, col.lectivament o individualment.

Utilitzant el programa mIRC (el més popular per participar a les xats) es poden aconseguir fàcilment tots els arxius MP3 del món. I aquest programa (en teoria, totalment inofensiu) el té instal.lat molta més gent que el propi Napster. Per obtenir MP3 amb aquest sistema només cal descarregar i instal.lar la última versió del mIRC (www.mirc.com) i connectar-nos a qualsevol servidor de IRC. Llavors busquem la paraula “mp3” a la llista de canals i obtindrem un llistat de tots els canals de xat dedicats a aquest tema. Curiosament, però, en aquests canals ningú “xateja” ni hi ha tema de conversa. Els que s’hi connecten es dediquen directament a intercanviar MP3 entre ells a un ritme frenètic. Els usuaris difonen públicament les seves llistes d’arxius i permeten que qualsevol persona es pugui descarregar les cançons que vulgui. Tot plegat, completament automatitzat amb un seguit d’instruccions que cal anar teclejant per saber quins arxius hi ha disponibles i descarregar-los directament. Per tant, no cal parlar amb ningú ni demanar res. Simplement esculls l’arxiu que t’interessa i l’agafes. A més, d’aquesta manera és molt senzill obtenir àlbums complets en format MP3.

Tot això ens porta a una reflexió més profunda: quin sentit tindria prohibir programes com Napster si podem fer coses tan il.legals (o més) a través de l’IRC? S’atreviria algú a prohibir els canals de xat d’internet perquè permeten fer activitats fora de la llei? Penseu que Napster “només” té 35 milions d’usuaris mentre que l’IRC segurament en té 10 vegades més. Per anar-hi pensant...

13 de desembre 2000

DivX ;-) o l’MP3 del vídeo

Si la indústria musical s’ha vist amenaçada per la ràpida expansió del format MP3, ara li toca patir també a la indústria del cinema. I és que ja existeix un format de compressió que permet reduir el volum dels arxius de vídeo a la mínima expressió. Estem parlant del DivX ;-), conegut popularment com “l’MP3 del vídeo”. La comparació entre els dos formats està plenament justificada. Si l’MP3 permet que en un CD hi càpiguen més de 100 cançons, el DivX ;-) aconsegueix que una pel.lícula sencera sigui emmagatzemada en un simple CD-Rom. És a dir: que ja s’ha trobat la manera de “piratejar” un DVD i copiar tot un film en un CD, mantenint una qualitat d’àudio i vídeo més que acceptables.

A diferència de l’MP3, el DivX ;-) no és un format reconegut oficialment. Però això no és massa important perquè ja hi ha milers de persones que l’utilitzen per intercanviar-se pel.lícules en CD o a través d’internet. La questió és que si una pel.lícula sencera ocupa menys de 700 megabytes, no és tan complicat descarregar-la d’internet si es té una connexió prou ràpida. Per tant, el món del cinema comença a tenir exactament el mateix problema que va tenir el món musical quan va neixer l’MP3.

El Divx ;-) (l’emoticó forma part del seu nom) aconsegueix que el volum d’un arxiu de vídeo quedi reduït aproximadament a un 15 % i per a la compressió del so utilitza un sistema basat en el propi MP3. El resultat és que, si la conversió està ben feta, pràcticament no notareu la diferència entre la còpia i l’original. Si utilitzeu programes d’intercanvi d’arxius com Gnutella, CuteMX o iMesh, no us costarà gens localitzar arxius de vídeo en aquest nou format. De vegades, fins i tot podreu descarregar pel.lícules que aquí ni tan sols s’han estrenat. I, a més, si teniu una pel.lícula en versió original hi podeu posar subtitols en qualsevol idioma.

A internet es poden trobar diversos reproductors de DivX ;-), però fins i tot podeu utilitzar el Windows Media Player si hi instal.leu un códec de video que podeu descarregar des de qualsevol web especialitzada. Us recomanem començar per MyDivX (www.mydivx.com) o StartDivX (www.startdivx.com).

06 de desembre 2000

Mojo Nation: intercanvis de veritat

Últimament s’està parlant molt dels programes d’intercanvi d’arxius com Napster (pendent de judici), Scour Exchange (que per cert, han tancat la barraca) o Gnutella (en contínua expansió). Se’ls anomena “programes d’intercanvi” perquè cada usuari es descarrega el que vol dels ordinadors de la resta d’usuaris. I, al mateix temps, aquest usuari està oferint alguns arxius propis a la comunitat. Però el fet és que això no és exactament “intercanviar” sinó “compartir”. Un intercanvi és donar una cosa a canvi d’una altra. I això és el que fa Mojo Nation.

Mojo Nation (http://www.mojonation.net) es basa en la idea que per aconseguir qualsevol arxiu (MP3, vídeo, software, llibres, etc) cal que l’usuari aporti alguna cosa a la comunitat. I, bàsicament, hi ha dues opcions: donar diners o contribuir oferint serveis. Cada usuari té el seu propi crèdit de “Mojos” (el “mojo” és la moneda fícticia que s’utilitza) i només pot fer descàrregues en funció dels “mojos” que tingui. El crèdit en “mojos” es calcula en funció de l’ample de banda, espai de disc i capacitat de processament que cada usuari està disposat a oferir. Però no és tan senzill com sembla: aportar un arxiu a la comunitat no suposa un increment del crèdit sinó una despesa de “mojos”, ja que estem utilitzant recursos del sistema comunitari. És a dir: per guanyar “mojos” hem d’oferir serveis a la resta d’usuaris.

El funcionament és similar al projecte SETI@Home (http://www.setiathome.com), en el què milers de persones de tot el món cedeixen recursos del seu propi ordinador per contribuir a la recerca de vida intel.ligent en altres planetes. O sigui, que cada usuari de Mojo Nation decideix quins recursos del seu ordinador vol destinar al funcionament del servei. I si hi destina recursos, encara que no aporti cap arxiu ni en descarregui cap, estarà augmentant el seu crèdit.

Ara per ara, Mojo Nation no és la millor solució per augmentar la col.lecció de MP3. Però podria ser una bona alternativa de cara al futur. Com que no hi ha cap servidor central i tot depèn de la bona voluntat dels usuaris, és impossible que puguin prohibir-ne el seu funcionament. Ah, i tots aquests “mojos” també es poden acabar convertint en diners de veritat.

15 de novembre 2000

Propina pels músics

L’aparició dels sistemes d’intercanvi de MP3 ha creat un nou problema dins de la comunitat musical: com s’ho faran els músics a partir d’ara per cobrar per la seva feina? De fet, no és un problema tan nou perquè amb el sistema actual molts artistes ja tenen contractes precaris amb les seves dicogràfiques. I la majoria es guanyen millor la vida amb les actuacions en directe i el merchandishing que no amb les vendes dels discos. Segurament a ningú li preocupa gaire si les multinacionals deixen de guanyar uns quants milions de dolars l’any per culpa dels MP3 (ja fa massa temps que cobren els discos a preus abusius). En canvi, tothom estarà d’acord que els músics tenen dret a guanyar-se el sou com qualsevol altra persona. Això, però, entra en contradicció amb els sistemes d’intercanvi que permeten aconseguir música gratuïtament sense tenir en compte els artistes. Per solucionar-ho, han sorgit diverses iniciatives que pretenen compensar els músics per la seva feina i, alhora, animar-los a seguir gravant. La idea consisteix en fer “donatius” als autors de les cançons que ens descarreguem gratuïtament. Per començar us recomanem Fairtunes (http://www.fairtunes.com), una web on podem donar diners directament als nostres ídols. També és interessant Tipster (http://tipster.weblogs.com), un sistema voluntari de pagament. Segons ells, es podria detectar qui és l’autor de cada cançó que descarreguem i fer el donatiu corresponent de manera automàtica. D’altra banda, la gent de MP3.com han creat el servei “Payback for Playback” (http://www.mp3.com/payback), amb el qual cada mes destinen una part dels seus beneficis a pagar els artistes en funció de la quantitat de vegades que algú s’ha descarregat la seva música. Com a exemple, el grup 303infinity va cobrar 15.000 dòlars al mes d’octubre. MP3.com també ofereix un sistema de propines voluntàries. I si us fa pena el “pobre” Lars Ulrich (el bateria de Metallica), que s’està “arruinant” per culpa del Napster, podeu fer-li una transferència a través de PayLar$ (http://www.paylars.com).

08 de novembre 2000

L’acord Bertelsmann-Napster

Com ja deveu saber, el grup editorial Bertelsmann (propietari de BMG) ha arribat a un acord amb l’empresa Napster per tal que aquesta desenvolupi una nova versió del programa. En resum, Bertelsmann fa un préstec a Napster a canvi que la nova versió sigui de pagament i així es garanteixi que es respectaran els drets d’autor. Per la seva part, Bertelsmann posaria tot el seu catàleg musical al servidor de Napster i tindria opció a comprar una part de l’empresa. A més, la multinacional ha anunciat que retirarà la seva denúncia contra Napster un cop estigui llesta la nova versió.

La notícia, que ja era previsible, ha fet que la situació de Napster canviï de la nit al dia. D’una banda, aquesta operació pot fer que Napster se’n surti millor als tribunals ja que està demostrant les seves “bones intencions” de cara a la indústria. Però pel que fa als seus milions d’usuaris, la nova política de Napster s’ha rebut com una autèntica gerra d’aigua freda. Alguns ja han dit que deixaran d’utilitzar Napster, altres afirmen que se senten traïts i la majoria ha anunciat que buscarà un altre sistema (gratuït) per intercanviar els seus MP3.

Si tot això tira endavant, sembla evident que les altres multinacionals s’acabaran afegint a l’acord amb Napster. Però també està clar que s’estarà “desvirtuant” l’essència del programa. Napster és una empresa i no una ONG i, per tant és lícit que intenti treure’n beneficis. Però s’equivoquen en una cosa. Encara que sembli increible, el futur de Napster ja no depèn dels tribunals sinó de la reacció dels seus 32 milions d’usuaris. I a aquests no els costarà gaire girar l’esquena al programa que durant l’últim any ha simbolitzat la llibertat a internet.

Per tant, fixeu-vos en la paradoxa: al final, la indústria haurà aconseguit acabar amb Napster a través dels pactes i no amb les denúncies. Però, en qualsevol cas, no aturaran els intercanvis de MP3.

25 d’octubre 2000

SDMI: un sistema segur?

La indústria musical ja fa temps que inverteix autèntiques fortunes en l’investigació de l’anomenat SDMI (Secure Digital Music Initiative), un intent d’impedir la pirateria musical posant unes marques d’aigua a cada cançó. D’aquesta manera es podria identificar si la música que volem escoltar és legal o no. Però ara ja es comença a dir que tots aquests diners no han servit absolutament per a res. Expliquem-nos. Al setembre es va organitzar el concurs HackSDMI (www.hacksdmi.org), que consistia en proposar un repte a la comunitat digital: van posar a la xarxa 6 arxius musicals en diferents versions del SDMI i oferien 10.000 dòlars a la persona que aconseguís piratejar cadascuna d’aquestes cançons. Un dels requisits era que, en eliminar la marca d’aigua, no hi hagués una pèrdua de qualitat en la música. D’entrada, diverses comunitats de Hackers van negar-se a participar en el concurs, argumentant dos motius: que ells ja piratejarien el sistema quan els vingués de gust i que 10.000 dòlars és un preu massa baix per comprovar la seguretat d’un sistema. De tota manera, els organitzadors del concurs han rebut 450 propostes i ara les estan analitzant per veure si algú ha aconseguit trencar aquest sistema tan “segur”. La polèmica va sorgir la setmana passada quan un article de Salon.com (www.salon.com) anunciava que diversos hackers havien aconseguit superar el repte sense problemes. Els responsables del SDMI es van afanyar a dir que aquesta informació és falsa perquè encara no han tingut temps de comprovar-ne els resultats, que es faran públics el 10 de novembre. En part, és lògic que la indústria inverteixi en recerca per trobar un sistema que protegeixi el seu negoci. Però en el fons és absurd que es gastin tants diners en desenvolupar un sistema segur perquè tothom sap que en el món digital no hi ha absolutament res que no es pugui desprotegir o piratejar. Només és questió de temps.

18 d’octubre 2000

Audio Galaxy: intercanvis via web

Aquests dies, tota la comunitat d’entusiastes del Napster està pendent de la resolució judicial que ha de decidir si el programa seguirà existint o no. Està clar que aquesta sentència serà crucial per al futur de la distribució musical a internet, però això no significa que no hi hi hagi altres maneres d’aconseguir MP3 gratuïts a la xarxa. Fins no fa gaire, una bona alternativa era descarregar les cançons directament des de la web de Scour (www.scour.net). Però els usuaris habituals d’aquest servei s’hauran adonat que ja no s’hi pot trobar l’arsenal d’MP3 que hi havia fa uns dies, ja que Scour ha eliminat la possibilitat de descarregar des de la base de dades de iDrive, on hi havia un 95% dels MP3 “interessants”. És per tot això que avui us volem parlar d’Audio Galaxy (www.auidogalaxy.com), un servei que permet intercanviar cançons via web. Per entendre’ns, el que fa Audio Galaxy és imitar el funcionament i la filosofia de Napster però adaptant-se a l’entorn d’una pàgina web convencional. Per a utilitzar-lo, només cal instal.lar un petit programa anomenat Satellite que ens facilitarà la feina de transferir arxius entre el nostre ordinador i els dels altres usuaris. Però tota la gestió dels MP3, el cercador i els altres serveis d’Audio Galaxy es fan a través de la web. Més senzill impossible. Per demostrar la seva eficàcia, fem una petita prova. Busquem què hi ha de “Madonna” i el cercador ens dóna 4276 resultats! En voleu més? Llavors només cal seleccionar la cançó que ens interessa i descarregar-la immediatament al nostre ordinador. Es pot donar el cas que l’usuari que té la cançó que nosaltres volem no estigui connectat en aquell mateix moment. Llavors Audio Galaxy memoritza la nostra petició i iniciarà la descàrrega quan aquest usuari es connecti o buscarà la mateixa cançó als ordinadors d’altres usuaris. I en cas que una descàrrega s’interrompi bruscament, Audio Galaxy és capaç de reprendre el procés sense perdre el fragment de cançó que ja haviem descarregat. Aprofiteu-ho mentre duri.

04 d’octubre 2000

Ogg Vorbis, el format lliure

Sense cap mena de dubte, l’MP3 s’ha convertit en el format estandard per a la compressió digital de la música i la seva distribució per internet. Però aquest no és l’únic format que existeix. Ni tan sols és el millor. Altres formats com l’AAC o el VQF tenen una qualitat similar però són totalment desconeguts per la gran majoria.

Però el que avui ens ocupa és el format Ogg Vorbis, considerat ja com l’alternativa de futur a l’MP3. Algú es podria preguntar per què cal un substitut de l’MP3 si aquest funciona de meravella? Doncs perquè l’MP3 no és un format lliure sinó que és una patent registrada per una empresa alemanya. Això vol dir que quan algú vol vendre cançons en MP3 ha de pagar un percentatge dels beneficis als propietaris de la patent. I el mateix passa amb els fabricants de reproductors d’MP3. En canvi, Ogg Vorbis ha nascut com un format lliure de patents per tal que tothom el pugui utilitzar de la manera que vulgui. El nom d’aquest format està basat en un persoinatge d’una novel.la fantàstica de Terry Pratchett .

El màxim responsable de l’invent és Christopher Montgomery, que ja porta uns quants anys investigant en sistemes de compressió d’àudio digital dins del col.lectiu Xiphophorus (www.xiph.org). Fa uns mesos van fer pública la primera versió del format Ogg Vorbis, tot i que encara estan treballant per millorar-la i aconseguir una millor relació entre la compressió i la qualitat del so.

Dir que Ogg Vorbis pot ser el format del futur no és pas ciència-ficció. Diversos reproductors de música com els populars WinAmp, Sonique o FreeAmp, ja poden reproduir cançons amb l’extensió .ogg. Si la cosa segueix aquest camí, potser algun dia haurem de canviar fins i tot el nom d’aquesta secció.

Més informació sobre Ogg Vorbis a www.vorbis.com, www.vorbiszone.com i www.govorbis.com.

27 de setembre 2000

La crisi de Scour

Els propietaris de Napster no són, ni de lluny, els únic que tenen problemes amb la justícia per la distribució de música a través de la xarxa. Recentment s’ha dictat una dura sentència contra MP3.com, que l’obliga a pagar 118 milions de dòlars a la multinacional Universal Music. Malgrat tot, els propietaris del negoci asseguren que això no enfonsarà l’empresa i ja preparen plans d’expansió. Però els que ho estan passant pitjor són els responsables de Scour.net, una web que (cal dir-ho) utilitza uns mètodes una mica “sospitosos” a l’hora de localitzar els arxius MP3 que corren per internet. El problema de Scour és que no només té una denúncia de la indústria musical, sinó que també s’ha d’enfrontar a la industria del cinema, ja que Scour permet intercanviar tota mena d’arxius multimèdia (àudio, video o imatges de qualsevol format). Davant d’aquest allau de denúncies, Scour no troba cap inversor disposat a arriscar els seus diners en el projecte i això està fent perillar el seu futur. Fa uns dies, per exemple, van haver d’acomiadar un 66% de la seva plantilla (52 dels seus 70 treballadors). Això posa l’empresa en una situació molt difícil per afrontar la dura batalla judicial que els espera. Un dels acomiadats és precisament Ray Santamaria, exvicepresident de la companyia. I aquests dies ha fet unes declaracions que no ens podem estar de reproduiïr: “El que està en joc no és només Scour sinó el futur de la infomació digital. L’eliminació de Napster i Scour no beneficiarà a ningú. Ni a l’indústria de l’entreteniment, ni a la tecnologia ni al consumidor. 20 milions de persones intercanviant arxius no són “pirates”. Són milions de fans musicals que han trobat una nova manera de consumir música. I no és intel.ligent classificar-ho com a “mercat negre” perquè estem parlant de progrés. Parlem d’un futur brillant per a aquestes indústries”. Interessant, oi?

20 de setembre 2000

MP3filter

La setmana passada vam anunciar el naixement de MP3filter.com, una web que permet descarregar arxius de Napster sense haver d’utilitzar aquest famós programa. Però hauriem de fer alguns aclariments sobre aquest servei. El què fa exactament MP3filter és permetre que un usuari es connecti a algun servidor de Napster i es pugui descarregar les cançons que vulgui. D’alguna manera és com estar utilitzant el propi programa però sense necessitat de tenir-lo instal.lat. Això pot ser un gran descobrimenmt per a tots aquells que tenen “vetat” l’accés a Napster des de la feina o la universitat (un cas cada vegada més habitual). Però, sent rigurosos, també hauriem de mencionar els seus inconvenients. I és que MP3filter falla molt sovint. És relativament fàcil localitzar qualsevol cançó, però descarregar-la ja és una altra història. Hem estat fent proves i només hem aconseguit descarregar amb èxit un 10% dels arxius sol.licitats, fet que converteix MP3filter en un sistema enginyós i curiós però més aviat poc fiable. Però l’inconvenint més gran és un altre. Napster, en essència, va neixer com un sistema d’intercanvi d’arxius. Això vol dir que cadascú pot agafar les cançons que vulgui, però també implica que tothom està oferint els seus MP3 lliurement a la resta d’internautes. I MP3filter falla precisament en això. L’usuari es converteix en receptor però deixa de ser emissor, amb la qual cosa es trenca la filosofia de l’intercanvi. Els creadors d’aquest servei, un col.lectiu anomenat Webnap que també va crear Napigator, ja adverteixen que és un sistema experimental i que no està perfeccionat. També hem de dir que el que fa MP3filter és connectar-se als servidors “alternatius” de Napster i no als oficials. Això significa que, encara que la justícia decideixi clausurar Napster, el servei podrà seguir funcionant. Això, amics, ja no hi ha qui ho aturi.

17 de gener 2000

Arxius legals

Amb el rebombori que s’ha produit darrerament, algú podria creure que els arxius MP3 són il.legals. De fet, durant algun temps hi ha hagut certes campanyes en aquest sentit, que intentaven desprestigiar l’MP3 i fer creure a tothom que es tractava d’un format il.legal i directament relacionat amb la pirateria. A aquestes alçades, esperem que ningú s’ho hagi empassat.

De tota manera, és cert que dins de la xarxa (i a fora) hi ha milers i milers d’arxius MP3 que no respecten els drets d’autor i que, per tant, es poden considerar il.legals. Però també hi ha diverses empreses que intenten sobreviure a través dels anomenats “MP3 legals”. És a dir, aquells arxius musicals que es poden distribuir o vendre amb el consentiment dels autors o dels propietaris dels drets. El que no està gaire clar és si això pot arribar a ser realment rendible algun dia.

Fixem-nos per exemple en el cas de Vitaminic (www.vitaminic.es). Es tracta d’una web on hi podem trobar i descarregar milers de cançons “legals” de qualsevol estil. El problema és que dificilment hi trobarem música d’artistes coneguts i, per tant, això fa que Vitaminic estigui en una situació de desavantatge respecte a les webs que ofereixen MP3 pirates. Quan Vitaminic va estrenar la seva web en castellà, van fer una forta inversió en publicitat per posicionar-se en el mercat. Però ho tenen força dificil per recuperar els diners si el màxim que poden oferir són cançons d’artistes minoritaris o totalment desconeguts.

La situació és molt similar per a MP3.es (www.mp3.es), que també disposa d’un catàleg limitat a les cançones “legals” i, per tant, menys atractives per al gran públic. No ens enganyem: intentar fer negoci amb artistes que ningú coneix com ara Sargantana, Pancho Puelma, Thera o Rafael Pacha (per citar-ne uns quants que anuncien a la seva pàgina principal) no és tenir gaire visió de futur.

I parlant de visió de futur, encara és més flagrant el cas de MusicaAlaCarta (www.musicaalacarta.com), una empresa nascuda fa quatre anys, que va decidir apostar pel format Liquid Audio justament quan tot el món començava a embogir amb l’MP3. Després d’una etapa molt bel.ligerant contra el format MP3 (han arribat a escriure notes de premsa antològiques sobre el tema), finalment han vist que s’havien equivocat i últimament han canviat tot el seu plantejament. Ara són simplement una empresa de serveis de distribució musical i també tenen un servei de subscripció per descarregar música “legal”. Però el problema és el de sempre: no hi ha les cançons que a tots ens agradaria trobar-hi.

En resum: distribuir MP3 autoritzats potser és legal, però no és negoci. Dóna per pensar-hi.