24 de novembre 2013

Borratxera de sèries

Sens dubte estem vivint uns anys fantàstics pel què fa a la ficció televisiva. Hi ha abundància i molta qualitat. A casa vam aprofitar uns dies de vacances per veure la tercera temporada de “Juego de tronos” i tots els capítols de “Vikings”. Així, seguits. Tot plegat, en menys d’una setmana. Va ser intensiu, però m’agrada molt la idea de poder decidir cada dia si després d’un capítol vull veure el següent, sense haver d’esperar una setmana a que l’emetin per televisió.

Els anglosaxons, ràpids com ningú a batejar nous conceptes,  ja han posat un nom a aquesta manera compulsiva de consumir les sèries: "binge viewing", que podriem traduir com a "borratxera de sèries".

És paradoxal que justament en un dels millors moments de la història de les sèries, les cadenes de TV no acabin de saber-ho aprofitar. D’una banda, els aficionats a les sèries nordamericanes estan bastant al corrent de quan s’emeten als Estats Units i, per tant, quan s’emet una sèrie per TV al nostre país és bastant probable que bona part del públic potencial ja l’hagi vist anteriorment a través d’internet.

Per combatre aquest fenòmen, algunes cadenes s’esforcen a emetre les sèries molt pocs dies després de la seva emissió als Estats Units o fins i tot simultàniament. Molt lloable l’esforç, segur que ajuda a retenir alguns espectadors. Però a mi no em serveix. Perquè, com ja he dit, a mi m’agrada veure les sèries al meu ritme, quan em ve de gust.

Reconec que no tothom ho veu així. Molts amics estan pendents del dia d’emissió d’una sèrìe als Estats Units i acaben veient els capítols novament sotmesos a la rigidesa de la frequència d’un capítol a la setmana. Res a dir-hi. De fet, el propi nom de “sèries” ja indica que es tracta d’un producte “serialitzat”. Però jo, com a consumidor, prefereixo no estar lligat ni als horaris ni a les frequències d’emissió dels canals de televisió linials.

Per aquest motiu aplaudeixo la inciativa de Netflix amb les seves sèries. Per invertir en produccions pròpies de qualitat com “House of Cards”, i també per oferir tots els capítols simultàniament des del primer dia i no anar-los oferint un per un. Si ho pensem bé, quin sentit tindria? Quin problema hi ha en oferir tots els capítols alhora? Sí, potser hi haurà algún excèntric que voldrà veure els capítols desordenats (que, ben mirat, seria només el seu problema) però tendeixo a pensar que el 99,9% de les persones els voldrem veure per ordre, per gaudir de la sèrie tal com ha estat pensada.

Es nota que Netflix no prové del negoci de la televisió tradicional. Perquè veig difícil que les grans cadenes de televisió comencin a oferir també tots els capítols de les seves sèries per internet de manera simultània. Vull dir, tots els capítols de cop. És lògic: els canals de televisió linials viuen de l’audiència que obtenen en la seva emissió i, per tant, justament els interessa que els espectadors vegin els capítols en l’horari que els emeten. Si poden, faran l’esforç d’oferir per internet (durant uns dies i a la carta) el capítol que acaben d’emetre. Però ho fan principalment  per intentar repescar algun espectador que s'hagi perdut un episodi i tingui la temptació de "desenganxar-se" de la sèrie. Per això se li diu "catch-up" (posar-se al dia).

És cert també que oferir directament tots els capítols “a la carta” pot tenir diversos riscos com la disminució d’audiència en l’emissió televisiva o que alguns usuaris comencin a explicar públicament detalls de la trama que aixafin la intriga a la resta d’espectadors. Pot passar però, de fet, això ja passa ara i tampoc és que sigui un gran problema.

En definitiva, coincideixo totalment amb el què va dir l'actor Kevin Spacey durant el seu discurs d'aquest estiu al Festival de TV d'Edimburg, justament defensant el model de Netflix i el "binge viewing". No és estrany: Spacey és el protagonista de "House of Cards", la primera sèrie auto-produïda per Netflix i distribuïda en la modalitat "tots els capítols de cop". Algunes de les seves frases:
  • “L’èxit de l’estratègia de Netflix de publicar tots els capítols al mateix temps ha demostrat clarament una cosa: l’audiència vol el control, vol la llibertat.”
  • “Amb aquesta nova forma de distribució hem après la lliçó que la indústria musical no va aprendre: dóna a la gent allò que volen, quan ho volen, del manera que ho volen i a un preu raonable, i segurament estaran més disposats a pagar enlloc de robar-ho”.
Si us interessa, aquí podeu veure el vídeo del discurs de Kevin Spacey.