18 de setembre 2002

On és la competència?

Ja fa temps que s’insinua que les cinc grans multinacionals discogràfiques podrien haver violat les lleis de la lliure competència per haver pactat els preus de venda dels discos. Des d’aquí no podem demostrar que aquesta acusació sigui certa o falsa per falta d’informació. Però sí que entenem que molta gent comenci a desconfiar i a sospitar que alguna cosa estranya està passant en el negoci e la música.

Al marge de la polèmica sobre els preus dels CD, ens trobem que les grans discogràfiques estan treballant de manera unitària en molts aspectes i que fins i tot han creat negocis en comú. Ens referim, per exemple, al fet que les cinc grans multinacionals s’han agrupat en dos grans blocs (PressPlay i MusicNet) per vendre música a través d’internet. Si teòricament són empreses competidores, ¿com s’explica que hagin creat aquests negocis conjuntament? En part, això demostra que les grans multinacionals del sector mantenen relacions comercials i que tenen interessos comuns.

Segurament aquestes cinc empreses haurien preferit unir-se totalment i crear un únic sistema de venda musical a internet. Però si ho haguéssin fet d’aquesta manera, segurament ja serien als tribunals intentant defensar-se d’una acusació de monopoli. És a dir, que potser van haver-se d’agrupar en dos blocs separats precisament perquè ningú els pogués fer aquesta acusació.

A la xarxa internet la gran batalla no és entre les discogràfiques sinó entre empreses com Microsoft i AOL. La primera té el domini del sector informàtic a nivell mundial i també ha aconseguit el lideratge a internet imposant el seu navegador i comprant els serveis que més èxit han tingut (per exemple, Hotmail). Però AOL no és queda pas curta. Són els amos de Time-Warner i també de Netscape. No és estrany, doncs, que cadascun d’aquests imperis de la xarxa s’hagi aliat amb una de les dues empreses formades per les discogràfiques.

Tornant al tema del preus dels discos, us proposo una comparació bastant aclaridora. En el sector de l’automòbil hi ha una ferotge competència entre els diversos fabricants per veure qui s’emporta la major part del mercat. Si jo em vull comprar un cotxe intentaré comparar els models similars de les diferents marques per analitzar quin em satisfà més en la relació qualitat-preu. En canvi, quan em vull comprar un disc no em dedico a buscar quin és el més barat o quin sonarà millor. Si desitjo tenir un disc de Eminem el podré trobar a qualsevol botiga a un preu similar, però en el fons no tinc més remei que comprar-lo a Universal. Ni Waner ni Sony no em poden oferir els discos d’Eminem perquè aquest artista no pertany al seu catàleg. Per tant, no tinc elecció.

Aquest exemple pot semblar molt obvi però serveix per adonar-se que entre les discogràfiques no hi ha una competència real. Cadascú fa el seu producte i el ven, però no competeixen. És per això que aquestes empreses es poden permetre el luxe d’unir-se en el projecte de vendre discos a través d’internet. Segurament si els fabricants de cotxes féssin el mateix, molta gent posaria el crit al cel i els acusaria de monopolitzar el sector i pactar els preus. Però el món de la música és ben diferent.

És curiós que entre aquestes multinacionals no hi hagi mai desacords. Les cinc estan totalment unides a la RIAA i defensen exactament els mateixos interessos. També és curiós que cap d’elles hagi decidit abaixar els preus dels CD unilateralment per molt que el públic ho reclami i que les seves vendes es vegin afectades per la pirateria. Potser és que per abaratir els preus dels CD s’haurien de posar totes d’acord? O potser és que, per molt que es queixin, en realitat no estan perdent els diners que diuen? No m’agrada ser així de malpensat però és que no hi trobo cap altra explicació.