Realitat virtual?

Dedicaré unes línies a respondre (per al.lusions) l’article de Gerard Quintana que es va publicar la setmana passada dins de la secció “Pel Davant i Pel Darrere”. En Gerard Quintana es referia al meu article de fa quinze dies, a través del qual lamentava el fet que els músics estiguin poc organitzats per defensar els seus drets i afrontar com cal l’era de la música digital. Puc entendre perfectament que els músics catalans tinguin altres prioritats i que comencin a mobilitzar-se per altres motius com ara el repartiment del pressupost musical del departament de Cultura. I no seré jo qui digui als músics què han de fer o deixar de fer. De fet, trobo més que encertat el fet que es comencin a organitzar, sigui pel motiu que sigui. Si des d’aquesta secció plantejo sovint la situació del món de la música en relació a la tecnologia digital, no és perquè estigui obsessionat en aquest tema ni perquè ho consideri més important que cap altra cosa. Ho faig simplement perquè aquesta secció està dedicada precisament a tot això. En definitiva, crec que en el fons estic totalment d’acord amb el punt de vista d’en Gerard Quintana.

Però l’article d’en Gerard Quintana també m’ha fet pensar que encara hi ha massa gent (i no em refereixo a ell) que no acaba d’entendre en què consisteix aquesta “revolució digital” que tan es comenta. Ell mateix fa un parell de referències al “tren que és a punt d’arribar” i al “món virtual que ens ven l’imperi globalitzador anglosaxó”. Doncs jo més aviat diria que aquest “tren” ja és aquí i que cada dia passa per l’estació. Encara som a temps de pujar-hi i gaudir del viatge perquè, si alguna cosa té el món digital, és que fa més fàcil i apassionant que mai la possibilitat de descobrir noves músiques que fins ara no eren al nostre abast. I pel que fa al “món virtual que ens ven l’imperi globalitzador anglosaxó”, coincideixo amb la visió anti-imperialista però no veig on és aquest “món virtual”. La cultura digital és totalment real i palpable. No és un futur de ciència-ficció ni una predicció. És simplement el món que ens ha tocat viure.

Cada cop hi ha més milions de persones al món que escolten més música gràcies a internet, al format MP3, a les gravadores de CD i als programes per intercanviar arxius. I davant de casa nostra algú està foradant els carrers per instal.lar-hi una fibra òptica que encara ens donarà més facilitats per escoltar música a través de la xarxa. L’altre dia, el meu company de feina (i pàgina), Marc Mateu, em comentava com de vegades es descarrega de cop un disc sencer utilitzant Napster. I deia que li encanta quedar-se mirant la pantalla veient com avança la descàrrega de totes les cançons al mateix temps. Com si es tractés d’una cursa per veure qui arriba abans. És una imatge que ara per ara només poden contemplar els afortunats usuaris del cable, però que ben aviat tindrem tots als nostre abast. Insisteixo, el món digital no és una predicció de Jules Verne. És una realitat.

Evidentment, tampoc hi ha pressa. Cadascú pot entrar en aquest món quan i com li vingui de gust. Encara hi ha gent que es nega a utilitzar els CD i segueix escoltant només els discos de vinil. Res a dir-hi. I hi ha gent que mai voldrà tenir connexió a internet com també hi ha qui no vol tenir televisor a casa. És una opció ben respectable. Però, mentrestant, el món evoluciona i es produeixen fenòmens insospitats i alhora apassionants. La indústria musical ha estat molts anys obstaculitzant el progrés i endarrerint l’arribada de l’era digital, intentant impedir que es comercialitzés la gravadora de CD. Però l’arribada d’internet i el naixement del format MP3 ho ha capgirat tot i ha precipitat els esdeveniments. Aquest article l’escric sempre amb ordinador i l’envio per correu electrònic. Això és realitat virtual? No. D’això se’n diu “era digital”.