Músics (des)organitzats

Davant la complicada situació que ha d’afrontar actualment el món de la música, coneixem perfectament la posició de la indústria (tancada en banda a defensar el seu negoci) i la del públic (que exigeix a crits una reducció dels preus o seguirà aconseguint la música de manera gratuïta). Però, en canvi, sabem ben poc del punt de vista que tenen els músics sobre aquest tema.

És cert que la majoria d’artistes s’han pronunciat a favor o en contra de Napster, l’intercanvi d’arxius o el format MP3. En el primer grup podriem destacar-hi Courtney Love, Limp Bizkit o els Public Enemy. I en l’altre bàndol podem mencionar Metallica. Però ni els uns ni els altres actuen de manera organitzada per fer sentir públicament la seva opinió. No es tracta que tots els músics del món vegin les coses d’una mateixa manera, però sí que seria necessari que uneixin els esforços per defensar els seus drets. Al capdavall, a tots els afecta el mateix problema i seria més intel.ligent buscar la unió que anar cadascú pel seu compte.

Això és el què ha proposat recentment Courtney Love, que reivindica la necessitat de crear una associació d’artistes que tingui un paper important en aquest moment tan delicat de la història de la música. Per ara, ja li donen suport grans estrelles com R.E.M., U2, Alanis Morissette, Bush i Prince. I Peter Gabriel també s’està movent en aquesta línia i ja intenta convèncer els seus companys de professió que la unió fa la força.

Les discogràfiques, tot i que són empreses que competeixen durament entre elles en el mercat, estan ben cohesionades quan algú intenta posar en dubte el funcionament actual de la indústria. I, a més, als Estats Units estan representades per la RIAA (Recording Industry Association of America) que disposa dels recursos necessaris per plantar cara a qui faci falta. Els consumidors no estem tan units ni tenim ningú que ens representi, però deixem clara la nostra posició amb els fets. Setanta milons de persones utilitzant Napster és una dada que parla per si mateixa. I, per tant, és evident que el públic està reclamant un canvi en la indústria musical.

És per tot això que la creació d’un “lobby” dels músics és més necessari que mai. Qui, sinó, vetllarà pels interessos dels autors? La SGAE de torn? Coneixeu algun músic que guanyi gaires diners gràcies als drets d’autor? Les multinacionals diuen públicament (i hipòcritament) que l’intercanvi de MP3 és un atemptat contra la propietat intel.lectual. Però el què realment els preocupa és que la gent deixi de comprar discos, que és la seva font d’ingressos. Si tant els preocupés la propietat intel.lectual, no farien signar contractes abusius als artistes.

La veritat és que a tot arreu ja existeixen centenars d’associacions i sindicats de músics. Però no deixa de ser curiós que cap d’aquestes entitats s’hagi posicionat encara sobre els problemes que afecten a la música digital. També és un fenòmen que s’està produïnt a casa nostra. Els músics catalans comencen a parlar d’unir-se per defensar els seus drets. Però, de moment, només se’ls veu preocupats pel repartiment del pressupost musical del Departament de Cultura i, en canvi, els temes relacionats amb la música digital no estan entre les seves prioritats. Doncs que espavilin els músics o es trobaran que les discogràfiques, el públic i els tribunals hauran decidit el futur de la música sense comptar amb ells.