No som americans

Quan parlem de noves tecnologies, els periodstes tenim una estranya tendència a fixar-nos excessivament en tot el que surt dels Estats Units. En part és lògic ja que aquell país està encapçalant l’actual revolució tecnològica i per aquest motiu s’ha hagut de plantejar moltes questions abans que la resta del món. Però també és cert que cada país té la seva pròpia legislació i que no es pot aplicar a tot arreu el què es decideix al país de les hamburgueses.

Internet és una xarxa d’abast internacional però té reglamentacions diferents a cada país. I fins i tot hi ha Estats que encara limiten o prohibeixen l’accés dels seus ciutadans a aquesta xarxa. Tot això crea diverses contradiccions. Per exemple, un país pot prohibir la publicació online de continguts pornogràfics però no pot impedir que els usuaris accedeixin a aquests continguts si estan allotjats en un servidor d’un altre país que no tingui legislació sobre el tema, o que tingui una llei més permissiva. I exactament el mateix es pot aplicar a la distribució de música a internet.

Els nordamericans ja fa anys que s’han adonat que això de l’era digital no és cap broma i han començat a dissenyar un marc legal de cara al futur. El 1998 ja van aprovar la famosa DMCA (Digital Millenium Copyright Act), una revisió de la seva llei del copyright per adaptar-se a les necessitats i les problemàtiques dels nous temps. Però no hem d’oblidar mai que la DMCA és “la seva” llei i que en principi no ens afecta a la resta dels mortals. Bé, és un dir, ja que la influència i el poder dels Estats Units sobre la resta del món és un fet innegable. En tot cas, la Unió Europea també està creant la seva pròpia legislació i ha elaborat normatives comunitàries sobre drets d’autor a internet.

Malgrat que les lleis són diferents a cada lloc, també hem de tenir clar que tot el que es decideix als Estats Units acaba afectant-nos d’una manera o altra. És per això que tot el món ha estat pendent del “cas Napster”. En funció del que decideixi la justícia americana, sabrem quin és el futur que ens espera a la resta del món. És trist però és així.

En el món de la música hi ha altres diferències a tenir en compte. Per exemple, als Estats Units les pròpies discogràfiques gestionen els drets d’autor dels seus artistes, mentre que a Europa això és diferent. Per això allà sempre parlen de “copyright” i aquí de “drets d’autor”. Per tant, no tot el que es decideixi als tribunals nordamericans es pot aplicar tan fàcilment a casa nostra. Un altre tema complicat són les llicències de comercialització de la música. Pot donar-se el cas que un disc editat als EUA per Sony Music, sigui distribuit a Espanya per una altra discogràfica. El problema és que aquest mateix disc es pot vendre i comprar a la xarxa des de qualsevol racó del món. O sigui que dues discogràfiques diferents poden estar oferint el mateix disc a través d’internet.

Com veieu, l’era digital no fa més que complicar la vida a la indústria musical. Està bé que cada país vulgui regular tots aquests temes a la seva manera però també hem de tenir en compte que els nordamericans van un pas per endavant i que ja s’estan plantejant els problemes que ens podem trobar d’aquí 20 anys. No es tracta de copiar el seu model, però almenys podem aprendre bastant de com (no) s’han de fer les coses.