11 de juliol 2001

Periodisme musical a l’era digital

Al llarg d’aquesta temporada hem anat comentant les consequències que té l’actual revolució tecnològica en diversos àmbits del món de la música. Canvis que afecten a la manera de gravar, promocionar, escoltar, vendre, comprar i consumir la música. Però no ens podem oblidar de la feina dels periodistes musicals, que també hauria de canviar una mica davant d’aquest nou panorama.

Internet és una font d’informació constant i inabarcable. És impossible estar al dia de tot el que es publica a la xarxa. I, lògicament, no podem exigir als periodistes musicals que es passin el dia llegint articles a centenars de webs. Però sí que podem esperar d’ells que canviin o ampliin les seves fonts d’informació. Ara ja no n’hi ha prou amb llegir les notes de premsa, quatre revistes especialitzades (de periodicitat mensual!) ni les notícies d’agència. Aquesta necessitat de trobar noves fonts d’informació es podria aplicar a qualsevol mena de periodisme.

Però en el cas del periodisme musical, hi ha una necessitat encara més important. Se suposa que un crític musical és una persona que escolta molta més música que nosaltres i que, per aquest motiu, té més elements de judici per valorar, comparar i criticar la música que comenta. Res a dir-hi. Però els crítics musicals potser s’haurien de replantejar si estan escoltant prou música o si coneixen realment el que està sonant al món. Fins fa poc potser n’hi havia prou amb escoltar els discos promocionals que envien les discogràfiques i amb comprar molts altres discos a les botigues (generalment, els discos promocionals són precismanet els que menys interessen a un crític). Però ara estem davant d’una nova situació que posa molta més música al nostre abast. Estem parlant de centenars de milers de cançons que es poden descarregar i sentir des de la xarxa.

És una mica trist que, tenint accés a tanta música, els crítics musicals es limitin a escoltar i comentar els discos que s’editen en CD. En el fons, quina importància té si un disc es ven o no a les botigues? Doncs encara no he vist cap mitjà de comunicació que publiqui crítiques musicals amb regularitat de la música que es pot trobar a la xarxa.

El cas encara em sembla més greu quan es tracta d’escollir els millors discos o cançons de l’any. Com en poden estar tan convençuts? Com és possible que la millor cançó sempre hagi estat editada en un CD? No podria donar-se el cas que la millor cançó de l’any l’hagi fet un grup d’Oklahoma que no té cap disc al mercat i que només es pot sentir des de la seva pròpia web? Per poder elaborar aquests rànquings amb rigor, caldria que els periodistes musicals dediquéssin moltes més hores a descarregar i escoltar música d’internet. Mai podran arribar a sentir tota la música que es fa (seria una bojeria) però no escoltar-la ni “criticar-la” pel simple fet que no es ven a les botigues em sembla força lamentable.

Al mateix temps, sorprèn que hi hagi tants pocs periodistes musicals realment interessats en la revolució de la música digital. Últimament estan passant moltes coses i sembla que això no vagi amb ells. És curiós que es parli més de la revolució tecnològica als mitjans tradicionals que a la pròpia premsa musical. I, encara pitjor, quan algu en parla sovint comet errors de jutjat de guàrdia per pur desconeixement de la matèria. Ja cansa llegir frases com “els milions de cançons que hi ha a la web de Napster” (quan a la web de Napster mai hi ha hagut ni una sola cançó) o “l’MP3 és il.legal” (que és com dir que el paper és il.legal). En fí, a la majoria de periodistes musicals no els aniria gens malament una mica de reciclatge.

1 comentari:

Goussat ha dit...

Estic d'acord en la majoria de coses que dius. No sóc periodista, però escolto molta música i estic ben "digitalitzat" i he decidit fer un lloc amb el mateix esperit que descrius: El lloc goussat. Convit a tothom a visitar-lo.