CDDB, un robatori als usuaris

Lamentablement, sempre hi ha algun espavilat que intenta aprofitar-se dels esforços i la bona voluntat dels altres. Un bon exemples és el què està passant amb el CDDB (CD Data Base), una enorme base de dades que recull la fitxa tècnica de milions i milions de discos que s’editen arreu del món. Des de fa anys, aquesta base de dades la feien els propis usuaris de manera totalment voluntària, amb l’objectiu de tenir indexats tots els discos possibles.

El CDDB es pot consultar des de la seva pròpia web (www.cddb.com) però el més interessant és l’ús que se’n pot fer des de programes com per exemple Winamp. Quan introduim un CD a l’ordinador, el programa consulta el CDDB, detecta de quin disc es tracta i automàticament ens posa el nom a totes les cançons.

Doncs aquest servei ara està en perill per diversos factors. Fa poc més d’un any, l’empresa GraceNote (www.gracenote.com) va comprar els drets d’explotació d’aquesta base de dades i ara pretén que tots els programes que l’utilitzen paguin una llicència milionària per seguir-la utilitzant. Segurament els propietaris de Winamp no tindran problemes per pagar aquesta llicència, però hi ha altres programes que utilitzen el CDDB que no poden assumir aquesta despesa. És el cas per exemple de l’excel.lent programa CD’n’Go (www.cdngo.com), desenvolupat al nostre país.

El més greu del cas és que el CDDB va ser creat i alimentat per milers d’usuaris que de manera altruista dedicaven el seu temps a la causa de crear la base de dades musical més potent del món. I ara GraceNote es dedica a beneficiar-se dels esforços de tota aquesta gent. Segurament la llei els ampara però el què estan fent és, sense cap mena de dubte, poc ètic. Aquesta base de dades hauria de ser pública i accessible per tothom.

Però la cosa no acaba aquí. Recordareu que Napster té l’ordre judicial de filtrar les cançons amb copyright que circulen per la seva xarxa. Per moltes hores que hi dediquin, els responsables de Napster ho tenen realment difícil per fer llistats de milions de cançons. i per això han signat un acord amb GraceNote segons el qual aquesta empresa els facilitarà tota la base de dades del CDDB. D’aquesta manera, Napster tindrà llistats de milions i milions de cançons i podrà aplicar els seus temuts filtres amb molta rapidesa. A més, el CDDB els anirà de meravella perquè també conté fitxes amb noms d’artistes, discos o cançons mal escrits. Com que el CDDB el va fer gent normal i corrent, està ple d’errors de tipografia i, per exemple, podem trobar que Madonna està escrit de 16 maneres diferents (Madona, Maddonna, Maddona, etc). És a dir, que Napster també podrà filtrar les cançons amb copyright encara que estiguin mal escrites. O, encara pitjor, filtrarà les cançons d’artistes que no volen ser eliminats de Napster (Limp Bizkit, per exemple) i les d’artistes poc coneguts que tinguin noms similars a algun artista famós. I ja no parlem d’aquells MP3 que tenen noms de gent coneguda però que en realitat són arxius personals de gent que els vol compartir. Prohibiran l’intercanvi d’un arxiu només pel seu nom sense comprovar que realment es tracta d’aquella cançó? Una canó que es digui “Let it be” ha de ser necessàriament dels Beatles? Això sí que seria una barbaritat.

I ara fixeu-vos en la paradoxa. Els usuaris es van deixar la pell per fer realitat el CDDB i ara se’ls ha girat totalment en contra. No podran consultar la “seva” base de dades i, a sobre, serà la principal arma de Napster per impedir els intercanvis de MP3. No podem criticar a Napster per això, ja que té una ordre judicial que ha de complir i, ben mirat, ja ha fet molt pels amants de la música. Ara té tot el dret a protegir-se. Però és totalment reprobable l’actitud de GraceNote que està fent negoci amb un patrimoni que no li hauria de pertànyer. Per contrarestar això, ja s’ha començat a fer un CDDB alternatiu. Es diu FreeDB (www.freedb.org).

Realitat virtual?

Dedicaré unes línies a respondre (per al.lusions) l’article de Gerard Quintana que es va publicar la setmana passada dins de la secció “Pel Davant i Pel Darrere”. En Gerard Quintana es referia al meu article de fa quinze dies, a través del qual lamentava el fet que els músics estiguin poc organitzats per defensar els seus drets i afrontar com cal l’era de la música digital. Puc entendre perfectament que els músics catalans tinguin altres prioritats i que comencin a mobilitzar-se per altres motius com ara el repartiment del pressupost musical del departament de Cultura. I no seré jo qui digui als músics què han de fer o deixar de fer. De fet, trobo més que encertat el fet que es comencin a organitzar, sigui pel motiu que sigui. Si des d’aquesta secció plantejo sovint la situació del món de la música en relació a la tecnologia digital, no és perquè estigui obsessionat en aquest tema ni perquè ho consideri més important que cap altra cosa. Ho faig simplement perquè aquesta secció està dedicada precisament a tot això. En definitiva, crec que en el fons estic totalment d’acord amb el punt de vista d’en Gerard Quintana.

Però l’article d’en Gerard Quintana també m’ha fet pensar que encara hi ha massa gent (i no em refereixo a ell) que no acaba d’entendre en què consisteix aquesta “revolució digital” que tan es comenta. Ell mateix fa un parell de referències al “tren que és a punt d’arribar” i al “món virtual que ens ven l’imperi globalitzador anglosaxó”. Doncs jo més aviat diria que aquest “tren” ja és aquí i que cada dia passa per l’estació. Encara som a temps de pujar-hi i gaudir del viatge perquè, si alguna cosa té el món digital, és que fa més fàcil i apassionant que mai la possibilitat de descobrir noves músiques que fins ara no eren al nostre abast. I pel que fa al “món virtual que ens ven l’imperi globalitzador anglosaxó”, coincideixo amb la visió anti-imperialista però no veig on és aquest “món virtual”. La cultura digital és totalment real i palpable. No és un futur de ciència-ficció ni una predicció. És simplement el món que ens ha tocat viure.

Cada cop hi ha més milions de persones al món que escolten més música gràcies a internet, al format MP3, a les gravadores de CD i als programes per intercanviar arxius. I davant de casa nostra algú està foradant els carrers per instal.lar-hi una fibra òptica que encara ens donarà més facilitats per escoltar música a través de la xarxa. L’altre dia, el meu company de feina (i pàgina), Marc Mateu, em comentava com de vegades es descarrega de cop un disc sencer utilitzant Napster. I deia que li encanta quedar-se mirant la pantalla veient com avança la descàrrega de totes les cançons al mateix temps. Com si es tractés d’una cursa per veure qui arriba abans. És una imatge que ara per ara només poden contemplar els afortunats usuaris del cable, però que ben aviat tindrem tots als nostre abast. Insisteixo, el món digital no és una predicció de Jules Verne. És una realitat.

Evidentment, tampoc hi ha pressa. Cadascú pot entrar en aquest món quan i com li vingui de gust. Encara hi ha gent que es nega a utilitzar els CD i segueix escoltant només els discos de vinil. Res a dir-hi. I hi ha gent que mai voldrà tenir connexió a internet com també hi ha qui no vol tenir televisor a casa. És una opció ben respectable. Però, mentrestant, el món evoluciona i es produeixen fenòmens insospitats i alhora apassionants. La indústria musical ha estat molts anys obstaculitzant el progrés i endarrerint l’arribada de l’era digital, intentant impedir que es comercialitzés la gravadora de CD. Però l’arribada d’internet i el naixement del format MP3 ho ha capgirat tot i ha precipitat els esdeveniments. Aquest article l’escric sempre amb ordinador i l’envio per correu electrònic. Això és realitat virtual? No. D’això se’n diu “era digital”.

Quedes detingut!

Els últims dies ens han arribat diverses notícies sobre detencions relacionades amb el món de l’MP3 i la pirateria. Un fet que, en certa mesura, comença a ser preocupant ja que molt sovint s’estan posant al mateix sac dos conceptes (MP3 i pirateria) que no tenen perquè tenir una relació directa. Hi ha gent que utilitza l’MP3 de manera il.legal i hi ha qui en fa un bon ús. Però sembla que a algú li interessa confondre a l’opinió pública.

La setmana passada, per exemple, van detenir un parell de persones a Murcia. En aquest cas no hi tenim res a dir, ja que aquesta gent es dedicava a fer negoci amb els MP3 i venien CD pirates. Per tant, sembla que la detenció està plenament justificada.

Però a Bèlgica s’ha produït un cas ben diferent. Fa uns dies van detenir un parell de persones pel simple fet d’utilitzar Napster per descarregar uns quants arxius cada dia. El cas és bastant greu perquè, pel que sembla, aquests usuaris només tenien els arxius per a ús personal. És a dir, que a partir d’ara qualsevol dels 55 milions d’usuaris de Napster podria ser perseguit per la justícia. És evident que això no passarà però l’afer de Bèlgica és un mal precedent i ha contribuït a malmetre encara més la ja deteriorada imatge del format MP3.

Tot plegat va sortir de la IFPI (International Federation of the Phonografic Industry) que ha creat un software que permet capturar dades dels usuaris de Napster per identificar-los i, si ho creuen convenient, entregar-los a la policia. La intenció de la IFPI és detectar aquells usuaris que descarreguin moltes cançons i les posin en alguna web a disposició de tothom o que es dediquin a vendre-les. Tot i que el procediment utilitzat per la IFPI és èticament bastant criticable (tenen dret a espiar-nos i obtenir les nostres dades?) la finalitat és comprensible si es dediquen a perseguir les activitats il.legals. Però és intolerable que distribueixin llistes de la gent que descarrega MP3.

Però els usuaris d’internet se les saben totes i ja han reaccionat davant d’aquests atacs de la IFPI. Alguns s’han dedicat a crear webs falses com aquesta (http://www.astrum.ch/mp3) que hipotèticament conté arxius MP3 il.legals. La IFPI els va enviar un missatge amenaçador “convidant-los” a clausurar la web si no volien tenir problemes legals. Però els responsables de la IFPI no es van adonar que allò era una enganyifa. Efectivament, en aquella web hi havia una llista d’arxius amb l’extensió “.mp3” però en realitat eren simples arxius de text. És a dir que la IFPI ni s’havia molestat a comprovar si allà hi havia MP3 autèntics i van fer el ridícul més absolut.

Les últimes dades diuen que, al gener, els usuaris espanyols van descarregar 32 milions d’arxius a través de Napster. Sens dubte, una xifra impressionant. Però no oblidem que l’autèntica pirateria (i la que fa més mal a la indústria) és la venda de CD copiats. Que la justícia es dediqui a perseguir aquests negocis il.legals i deixi en pau els usuaris que s’intercanvien arxius MP3 entre ells. Si la indústria de la música es dedica a criminalitzar els seus propis consumidors, té els dies comptats.

Espanya, un país “pioner i innovador”

Llegint algunes notícies que s’han publicat darrerament a la premsa, algú podria arribar a pensar que l’estat espanyol s’ha situat a l’avantguarda de la música digital. Posarem tres exemples que ho “corroboren”: Weblisten, Filetopia i la SGAE.

Del cas Weblisten ja n’hem parlat bastant en aquesta secció. Però avui volem incidir en el fet que aquesta empresa proclama que s’ha avançat a Napster en oferir una tarifa plana musical i, a més, legal. La legalitat del seu servei ja és prou dubtosa però encara resulta més preocupant el fet que cap mitjà de comunicació s’hagi plantejat com és possible que Weblisten pugui fer lliurement en aquest país el que ningú ha aconseguit encara a la resta del món. Els mitjans s’han empassat la notícia i s’han limitat a publicar-la sense investigar què hi ha darrera de tot això. I alguns fins i tot s’enorgullien pel fet que Weblisten sigui una empresa espanyola. Alguna cosa falla en el periodisme musical.

També és preocupant el cas de Filetopia, un programa desenvolupat en aquest país que serveix per a l’intercanvi d’arxius a través d’internet. Alguns mitjans, presos per un patriotisme malaltís, l’han considerat millor que Napster i lamenten que el creador d’aquest programa no s’hagi endut la glòria (i els diners) de Shawn Fanning. Per favor. Els intercanvis d’arxius no són patrimoni ni de Filetopia, ni de Napster ni de ningú. Ja fa una colla d’anys que existeixen altres sistemes per fer-ho. I voler fer creure que el mèrit li correspon a un programador espanyol és senzillament fer demagògia i patriotisme d’estar per casa. Si Napster és més famós que Filetopia és simplement perquè va aparèixer a finals del 1999 i perquè des d’un principi incorporava un cercador de MP3, cosa que Filetopia no ha tingut fins fa poc. No siguem ingenus. Filetopia potser és un bon programa però no és revolucionari des de cap punt de vista.

Però el cas més flagrant de tots potser és el protagonitzat per la SGAE i el seu sistema antipirateig. Un intent de lluitar contra la pirateria a través de posar les famoses marques d’aigua als arxius digitals. És a dir,la indústria nordamericana del disc ha fracassat un i altre cop amb el seu sistema de protecció per als arxius musicals (SDMI), després de gastar-se una barbaritat en investigació. I ara surt l’SGAE i assegura que té un sistema infal.lible per protegir la música digital. José Neri, responsable de la SDAE (Societat Digital d’Autors i Editors), fins i tot s’atreveix a dir en públic que el seu sistema “és a prova de hackers”. Fa riure de tan ridícul.

Vist tot això, no ens queda més que reconèixer que, efectivament, Espanya és un país pioner i innovador. En sapastreria i fanfarroneria.

Un nom per a cada cançó

La principal virtut del format MP3 és la seva capacitat de compressió, que permet reduir considerablement el volum dels arxius musicals amb una disminució mínima de la qualitat. Però l’MP3 té altre virtuts com, per exemple, la possibilitat d’emmagatzemar dades sobre cada cançó dins del propi arxiu. Això vol dir que una cançó en format MP3 conté certa informació com ara el títol del tema, el nom de l’artista, el títol del disc, l’any d’edició i l’estil musical. Aquesta informació, que forma part de cada arxiu MP3, és el que s’anomena Idtag.

Amb senzills programes (gratuïts) com RenaTagger (www.renatager.de) o MP3TagClinic (www.kevesoft.com) podem introduir o modificar fàcilment l’IDtag de cada arxiu MP3. D’enrada, però, la informació que hi ha a l’IDtag no té perquè tenir res a veure amb el nom de cada arxiu. És a dir: podem tenir un arxiu que es digui simplement “beatles10.mp3” o “Track7.mp3” i que en realitat sigui la cançó “Let it be”. Però si volem que els MP3 tinguin el nom de la cançó corresponent ho podem fer utilitzant altres programes com TagScanner (http://xorggroup.virtualave.net/tagscan) o TagRename (www.softpointer.com). Només ens cal seleccionar els arxius MP3 que volem rebatejar, i el programa els dona un nom automàticament a partir de la informació que hi ha a l’IDtag de cada arxiu. I fins i tot podem escollir quin format volem que tingui el nom de cada arxiu: “artista+nom cançó”, “nom cançó+ artista”, “nom cançó+disc”, etc. Tot això es fa en molt pocs segons i sempre podrem canviar-ho si ens ve de gust.

En canvi, les cançons que tenim en un CD d’audio convencional no contenen aquesta informació. Si volem saber com es diu cada cançó hem de recorrer al típic llibret o a la contraportada del CD. Però al món digital hi ha solucions per a tot. Un dels millors invents del segle passat va ser la creació del CDDB (Compact Disc Data Base), que consisteix en una base de dades impressionant, que recull tots els discos que s’editen arreu del món. Però el millor de tot és l’ús que determinats programes estan fent d’aquesta extensa base de dades. Per exemple, si escoltem un CD a l’ordinador a través del programa Winamp (www.winamp.com), aquest programa consulta automàticament el CDDB (www.cddb.com) i ens mostra el nom de totes les cançons del disc. És clar que, perquè això funcioni, hem d’estar connectats a internet.

Altres programes com Music Label (http://musiclabel.onza.net) encara van més lluny. Aprofitant els recursos del CDDB, ens permeten crear una base de dades de tots els discos que tenim a casa sense haver de teclejar ni un sol nom de disc o de cançó. Simplement hem d’anar introduint els CD al lector de CD-Rom i el programa s’encarrega de consultar el CDDB i generar una fitxa de cada disc en un parell de segons. Llavors escup el disc automàticament perquè hi posem el següent i així successivament. En molt poca estona podem tenir un arxiu ben ordenat de tots els CD que corren per casa. I després podem fer consultes a Music Label per saber a quins discos hi ha cançons de Lou Reed, o quants discos d’U2 tenim, etc. Com veieu, la música digital no només sona millor sinó que ens pot estalviar molta feina.

La música a internet és un negoci?

Últimament ens han arribat diverses notícies de webs musicals que han hagut de tancar la paradeta. La raó: no els era possible mantenir la web en funcionament perquè no generava prous ingressos o perquè no trobaven el finançament adequat per aguantar una temporada més. Estem parlant de casos com el de Riffage (www.riffage.com), una web dedicada a la recerca de nous valors musicals, que ha hagut de tancar precipitadament perquè no trobava inversors disposats a arriscar uns diners en el projecte. El mateix va passar no fa gaire amb Scour (www.scour.net). En aquest cas, però, no trobaven inversors perquè l’empresa acumula diverses denúncies i està pendent de judici. Ara fa poc va ser subastada i asseguren que al març reactivaran tots els serveis, però que serà de pagament.

Tot això no ens ha d’estranyar. Posar en marxa una web musical no ha estat mai, ni ho serà, una garantia d’èxit. No hi fa res que la web tingui milions de visites, ja que molts cops això no és suficient per mantenir un negoci en marxa. Perquè una web musical pugui aguantar a la xarxa i tenir beneficis cal que al darrera hi hagi un pla de negoci molt estudiat. I moltes empreses musicals que s’aboquen a internet (tothom vol ser-hi) no tenen gaire clar si algun dia començaran a guanyar-hi diners. Algunes webs musicals han fracassat perquè van apostar pel format equivocat (Liquid Audio enlloc de MP3) o perquè només ofereixen MP3 “legals” i llavors es troben indefenses davant la ferotge competència de Napster o AudioGalaxy. Els serveis de subscripció (música de pagament) tampoc acaben de funcionar perquè la gent ja s’ha acostumat a descarregar música gratuïtament. També hi ha totes les webs que simplement ofereixen informació musical sense haver previst que la publicitat a internet no dóna ni per menjar. I així podriem seguir enumerant projectes musicals a internet que no tenen gaires possibilitats de viabilitat econòmica a llarg termini. El temps s’encarrega de posar les coses al seu lloc i, poc a poc, es va veient qui podrà sobreviure i qui no en el salvatge món de la xarxa de xarxes.

El meravellós món de l’IRC

Probablement els mitjans de comunicació estem donant excessiva importància als programes d’intercanvi d’arxius com Napster i tots els seus clònics. Vist així, podria semblar que si algun dia prohibeixen aquesta mena de programes (i clausuren totes les webs que ofereixen descàrregues de cançons) ens quedariem també sense MP3 gratuïts. Res més lluny de la realitat.

Ens estem oblidant de l’autèntica arrel de tot plegat: les xarxes de l’IRC (Internet Relay Chat), més conegudes com a canals de xat. De fet, el propi Napster i tots els altres programes d’intercanvi d’arxius estan inspirats en el funcionament de les xats, on els usuaris es poden comunicar directament entre ells, col.lectivament o individualment.

Utilitzant el programa mIRC (el més popular per participar a les xats) es poden aconseguir fàcilment tots els arxius MP3 del món. I aquest programa (en teoria, totalment inofensiu) el té instal.lat molta més gent que el propi Napster. Per obtenir MP3 amb aquest sistema només cal descarregar i instal.lar la última versió del mIRC (www.mirc.com) i connectar-nos a qualsevol servidor de IRC. Llavors busquem la paraula “mp3” a la llista de canals i obtindrem un llistat de tots els canals de xat dedicats a aquest tema. Curiosament, però, en aquests canals ningú “xateja” ni hi ha tema de conversa. Els que s’hi connecten es dediquen directament a intercanviar MP3 entre ells a un ritme frenètic. Els usuaris difonen públicament les seves llistes d’arxius i permeten que qualsevol persona es pugui descarregar les cançons que vulgui. Tot plegat, completament automatitzat amb un seguit d’instruccions que cal anar teclejant per saber quins arxius hi ha disponibles i descarregar-los directament. Per tant, no cal parlar amb ningú ni demanar res. Simplement esculls l’arxiu que t’interessa i l’agafes. A més, d’aquesta manera és molt senzill obtenir àlbums complets en format MP3.

Tot això ens porta a una reflexió més profunda: quin sentit tindria prohibir programes com Napster si podem fer coses tan il.legals (o més) a través de l’IRC? S’atreviria algú a prohibir els canals de xat d’internet perquè permeten fer activitats fora de la llei? Penseu que Napster “només” té 35 milions d’usuaris mentre que l’IRC segurament en té 10 vegades més. Per anar-hi pensant...