Congrés de Periodisme Digital a Huesca

Acabo de tornar del Congreso de Periodismo Digital de Huesca, on m'hi van convidar per parlar sobre continguts i serveis per a la telefonia mòbil, en una taula rodona anomenada "La cuarta pantalla", conjuntmment amb Hector Milla i Albert Cuesta.

He tornat encantat, la veritat. Potser hi ha influit el fet que, en aquesta ocasió, al programa hi havia diverses sessions dedicades als continguts audiovisuals i al paper de les televisions a internet. També he aprofitat per conèixer molta gent interessant.

Debut

Fa temps que ho volia fer i mai trobava el moment. Però avui finalment estreno el meu blog. I ho faig amb la intenció (toco fusta) de mantenir-lo viu i actualitzar-lo amb certa regularitat. Ja veurem si ho aconsegueixo perquè en el passat ja he fet diversos intents que per un motiu o altre no han fructificat. En destaco alguns. Altres són inconfessables...

- Postpop: En realitat només era una prova feta l'any 2000 quan vaig descobrir Blogger i volia saber si podia ser útil a un projecte que feia amb uns companys.

- Blogueado: Res, més proves. En aquell moment (2001) em vaig plantejar obrir un blog sota el nom "blogueado", que em va semblar un bon joc de paraules. Actualment algú ha ocupat el domini www.blogueado.com però no l'utilitza.

- Praderas Marcianas: Un divertimento que vam posar en marxa amb l'amic Marc Mateu per relatar la dura lluita per l'audiència entre dos programes de televisió nocturns: "Crónicas Marcianas" de Xavier Sardà i "Maldita la hora" de Máximo Pradera. La poca paciència d'Antena-3, que va retirar el show de Pradera al cap de pocs dies, va suposar també el final d'aquest blog.

On és la competència?

Ja fa temps que s’insinua que les cinc grans multinacionals discogràfiques podrien haver violat les lleis de la lliure competència per haver pactat els preus de venda dels discos. Des d’aquí no podem demostrar que aquesta acusació sigui certa o falsa per falta d’informació. Però sí que entenem que molta gent comenci a desconfiar i a sospitar que alguna cosa estranya està passant en el negoci e la música.

Al marge de la polèmica sobre els preus dels CD, ens trobem que les grans discogràfiques estan treballant de manera unitària en molts aspectes i que fins i tot han creat negocis en comú. Ens referim, per exemple, al fet que les cinc grans multinacionals s’han agrupat en dos grans blocs (PressPlay i MusicNet) per vendre música a través d’internet. Si teòricament són empreses competidores, ¿com s’explica que hagin creat aquests negocis conjuntament? En part, això demostra que les grans multinacionals del sector mantenen relacions comercials i que tenen interessos comuns.

Segurament aquestes cinc empreses haurien preferit unir-se totalment i crear un únic sistema de venda musical a internet. Però si ho haguéssin fet d’aquesta manera, segurament ja serien als tribunals intentant defensar-se d’una acusació de monopoli. És a dir, que potser van haver-se d’agrupar en dos blocs separats precisament perquè ningú els pogués fer aquesta acusació.

A la xarxa internet la gran batalla no és entre les discogràfiques sinó entre empreses com Microsoft i AOL. La primera té el domini del sector informàtic a nivell mundial i també ha aconseguit el lideratge a internet imposant el seu navegador i comprant els serveis que més èxit han tingut (per exemple, Hotmail). Però AOL no és queda pas curta. Són els amos de Time-Warner i també de Netscape. No és estrany, doncs, que cadascun d’aquests imperis de la xarxa s’hagi aliat amb una de les dues empreses formades per les discogràfiques.

Tornant al tema del preus dels discos, us proposo una comparació bastant aclaridora. En el sector de l’automòbil hi ha una ferotge competència entre els diversos fabricants per veure qui s’emporta la major part del mercat. Si jo em vull comprar un cotxe intentaré comparar els models similars de les diferents marques per analitzar quin em satisfà més en la relació qualitat-preu. En canvi, quan em vull comprar un disc no em dedico a buscar quin és el més barat o quin sonarà millor. Si desitjo tenir un disc de Eminem el podré trobar a qualsevol botiga a un preu similar, però en el fons no tinc més remei que comprar-lo a Universal. Ni Waner ni Sony no em poden oferir els discos d’Eminem perquè aquest artista no pertany al seu catàleg. Per tant, no tinc elecció.

Aquest exemple pot semblar molt obvi però serveix per adonar-se que entre les discogràfiques no hi ha una competència real. Cadascú fa el seu producte i el ven, però no competeixen. És per això que aquestes empreses es poden permetre el luxe d’unir-se en el projecte de vendre discos a través d’internet. Segurament si els fabricants de cotxes féssin el mateix, molta gent posaria el crit al cel i els acusaria de monopolitzar el sector i pactar els preus. Però el món de la música és ben diferent.

És curiós que entre aquestes multinacionals no hi hagi mai desacords. Les cinc estan totalment unides a la RIAA i defensen exactament els mateixos interessos. També és curiós que cap d’elles hagi decidit abaixar els preus dels CD unilateralment per molt que el públic ho reclami i que les seves vendes es vegin afectades per la pirateria. Potser és que per abaratir els preus dels CD s’haurien de posar totes d’acord? O potser és que, per molt que es queixin, en realitat no estan perdent els diners que diuen? No m’agrada ser així de malpensat però és que no hi trobo cap altra explicació.

Periodisme musical a l’era digital

Al llarg d’aquesta temporada hem anat comentant les consequències que té l’actual revolució tecnològica en diversos àmbits del món de la música. Canvis que afecten a la manera de gravar, promocionar, escoltar, vendre, comprar i consumir la música. Però no ens podem oblidar de la feina dels periodistes musicals, que també hauria de canviar una mica davant d’aquest nou panorama.

Internet és una font d’informació constant i inabarcable. És impossible estar al dia de tot el que es publica a la xarxa. I, lògicament, no podem exigir als periodistes musicals que es passin el dia llegint articles a centenars de webs. Però sí que podem esperar d’ells que canviin o ampliin les seves fonts d’informació. Ara ja no n’hi ha prou amb llegir les notes de premsa, quatre revistes especialitzades (de periodicitat mensual!) ni les notícies d’agència. Aquesta necessitat de trobar noves fonts d’informació es podria aplicar a qualsevol mena de periodisme.

Però en el cas del periodisme musical, hi ha una necessitat encara més important. Se suposa que un crític musical és una persona que escolta molta més música que nosaltres i que, per aquest motiu, té més elements de judici per valorar, comparar i criticar la música que comenta. Res a dir-hi. Però els crítics musicals potser s’haurien de replantejar si estan escoltant prou música o si coneixen realment el que està sonant al món. Fins fa poc potser n’hi havia prou amb escoltar els discos promocionals que envien les discogràfiques i amb comprar molts altres discos a les botigues (generalment, els discos promocionals són precismanet els que menys interessen a un crític). Però ara estem davant d’una nova situació que posa molta més música al nostre abast. Estem parlant de centenars de milers de cançons que es poden descarregar i sentir des de la xarxa.

És una mica trist que, tenint accés a tanta música, els crítics musicals es limitin a escoltar i comentar els discos que s’editen en CD. En el fons, quina importància té si un disc es ven o no a les botigues? Doncs encara no he vist cap mitjà de comunicació que publiqui crítiques musicals amb regularitat de la música que es pot trobar a la xarxa.

El cas encara em sembla més greu quan es tracta d’escollir els millors discos o cançons de l’any. Com en poden estar tan convençuts? Com és possible que la millor cançó sempre hagi estat editada en un CD? No podria donar-se el cas que la millor cançó de l’any l’hagi fet un grup d’Oklahoma que no té cap disc al mercat i que només es pot sentir des de la seva pròpia web? Per poder elaborar aquests rànquings amb rigor, caldria que els periodistes musicals dediquéssin moltes més hores a descarregar i escoltar música d’internet. Mai podran arribar a sentir tota la música que es fa (seria una bojeria) però no escoltar-la ni “criticar-la” pel simple fet que no es ven a les botigues em sembla força lamentable.

Al mateix temps, sorprèn que hi hagi tants pocs periodistes musicals realment interessats en la revolució de la música digital. Últimament estan passant moltes coses i sembla que això no vagi amb ells. És curiós que es parli més de la revolució tecnològica als mitjans tradicionals que a la pròpia premsa musical. I, encara pitjor, quan algu en parla sovint comet errors de jutjat de guàrdia per pur desconeixement de la matèria. Ja cansa llegir frases com “els milions de cançons que hi ha a la web de Napster” (quan a la web de Napster mai hi ha hagut ni una sola cançó) o “l’MP3 és il.legal” (que és com dir que el paper és il.legal). En fí, a la majoria de periodistes musicals no els aniria gens malament una mica de reciclatge.

La interactivitat en perill

Quan va neixer internet molts de nosaltres vam cometre l’error de creure que es tractaria d’una xarxa completament lliure. Però amb el temps hem pogut comprovar que potser vam pecar d’ingenuitat. Els grans poders econòmics han imposat la seva força, la xarxa té cada dia un component més comercial i, en el fons, tot queda en mans d’unes quantes empreses. Així i tot, internet encara ens sorprèn de tant en tant. L’aparició de Napster, la creació de Gnutella, el software lliure (amb Linux al capdavant) o la invenció del DivX (també anomenat “l’MP3 del vídeo”) ens fan pensar que la guerra no està del tot perduda i que, per més que algú intenti controlar-ho tot, encara queda gent disposada a resistir.

Fa algunes setmanes en aquesta mateixa secció comentava que les ràdios online tenien un gran futur ja que, a llarg termini, quan ens arribi a tots la tan esperada banda ampla, podrem escoltar la música que vulguem en qualsevol moment i a qualsevol lloc, sense necessitat de descarregar-la ni “guardar-la” enlloc. És a dir que la ràdio a la carta podria ser una bona manera de sentir a qualsevol hora les cançons que ens vinguin de gust. Però, una vegada més, la industria del disc està fent el possible per destruir els nostres somnis.

De moment, les discogràfiques americanes ja han aconseguit que als Estats Units existeixi una legislació que fa gairebé impossible el concepte de “ràdio a la carta”. Les emissores online poden emetre la música que vulguin (sempre que paguin els corresponents drets d’autor, és clar) però s’han de sotmetre a algunes restriccions. Per exemple, no poden anunciar públicament les cançons que sonaran al cap d’una estona. I tampoc poden deixar que els usuaris escullin quines cançons volen sentir ni poden posar “discos sol.licitats” en temps real. És a dir que amb aquestes lleis s’està boicotejant i limitant la interactivitat que, per definició, hauria de tenir internet. Que les ràdios online es dediquin només a “emetre” la seva programació musical de forma linial és posar pals a les rodes a les possibilitats interactives que existeixen a la xarxa. Amb la ràdio convencional (FM) no podem canviar l’ordre de les cançons, saltar-ne una ni crear una programació musical a la nostra mida. Però tot això seria molt fàcil de fer a través d’internet, el mitjà interactiu per excel.lència. El problema és que, com sempre, hi ha algú que ho vol impedir.

Fixeu-vos, però, que en aquest cas el que està en joc no són els drets d’autor. Se suposa que totes les ràdios online paguen religiosament el que els correspon. I també els pagarien si hi hagués “ràdio a la carta”. El que tem la indústria és que se li escapi el negoci de les mans. I és que si poguéssim triar la música que volem sentir en cada moment (i amb qualitat suficient) ningú tindria la necessitat de comprar un CD. Ni tan sols de comprar cançons a través de la xarxa. I això, és clar, no interessa. Com tampoc interessa que puguem intercanviar cançons amb els nostres amics. Fins ara ho “toleraven” perquè no afectava al seu negoci. Però amb l’arribada d’internet (i especialment Napster) aquests intercanvis s’han multiplicat. És a dir que mentre ho feiem “a petita escala” no passava res i ara resulta que estem infringint la llei de la propietat intel.lectual pel simple fet que el nombre d’intercanvis ha augmentat. No hi ha qui s’ho empassi.La interactivitat en perill

No som americans

Quan parlem de noves tecnologies, els periodstes tenim una estranya tendència a fixar-nos excessivament en tot el que surt dels Estats Units. En part és lògic ja que aquell país està encapçalant l’actual revolució tecnològica i per aquest motiu s’ha hagut de plantejar moltes questions abans que la resta del món. Però també és cert que cada país té la seva pròpia legislació i que no es pot aplicar a tot arreu el què es decideix al país de les hamburgueses.

Internet és una xarxa d’abast internacional però té reglamentacions diferents a cada país. I fins i tot hi ha Estats que encara limiten o prohibeixen l’accés dels seus ciutadans a aquesta xarxa. Tot això crea diverses contradiccions. Per exemple, un país pot prohibir la publicació online de continguts pornogràfics però no pot impedir que els usuaris accedeixin a aquests continguts si estan allotjats en un servidor d’un altre país que no tingui legislació sobre el tema, o que tingui una llei més permissiva. I exactament el mateix es pot aplicar a la distribució de música a internet.

Els nordamericans ja fa anys que s’han adonat que això de l’era digital no és cap broma i han començat a dissenyar un marc legal de cara al futur. El 1998 ja van aprovar la famosa DMCA (Digital Millenium Copyright Act), una revisió de la seva llei del copyright per adaptar-se a les necessitats i les problemàtiques dels nous temps. Però no hem d’oblidar mai que la DMCA és “la seva” llei i que en principi no ens afecta a la resta dels mortals. Bé, és un dir, ja que la influència i el poder dels Estats Units sobre la resta del món és un fet innegable. En tot cas, la Unió Europea també està creant la seva pròpia legislació i ha elaborat normatives comunitàries sobre drets d’autor a internet.

Malgrat que les lleis són diferents a cada lloc, també hem de tenir clar que tot el que es decideix als Estats Units acaba afectant-nos d’una manera o altra. És per això que tot el món ha estat pendent del “cas Napster”. En funció del que decideixi la justícia americana, sabrem quin és el futur que ens espera a la resta del món. És trist però és així.

En el món de la música hi ha altres diferències a tenir en compte. Per exemple, als Estats Units les pròpies discogràfiques gestionen els drets d’autor dels seus artistes, mentre que a Europa això és diferent. Per això allà sempre parlen de “copyright” i aquí de “drets d’autor”. Per tant, no tot el que es decideixi als tribunals nordamericans es pot aplicar tan fàcilment a casa nostra. Un altre tema complicat són les llicències de comercialització de la música. Pot donar-se el cas que un disc editat als EUA per Sony Music, sigui distribuit a Espanya per una altra discogràfica. El problema és que aquest mateix disc es pot vendre i comprar a la xarxa des de qualsevol racó del món. O sigui que dues discogràfiques diferents poden estar oferint el mateix disc a través d’internet.

Com veieu, l’era digital no fa més que complicar la vida a la indústria musical. Està bé que cada país vulgui regular tots aquests temes a la seva manera però també hem de tenir en compte que els nordamericans van un pas per endavant i que ja s’estan plantejant els problemes que ens podem trobar d’aquí 20 anys. No es tracta de copiar el seu model, però almenys podem aprendre bastant de com (no) s’han de fer les coses.

Músics (des)organitzats

Davant la complicada situació que ha d’afrontar actualment el món de la música, coneixem perfectament la posició de la indústria (tancada en banda a defensar el seu negoci) i la del públic (que exigeix a crits una reducció dels preus o seguirà aconseguint la música de manera gratuïta). Però, en canvi, sabem ben poc del punt de vista que tenen els músics sobre aquest tema.

És cert que la majoria d’artistes s’han pronunciat a favor o en contra de Napster, l’intercanvi d’arxius o el format MP3. En el primer grup podriem destacar-hi Courtney Love, Limp Bizkit o els Public Enemy. I en l’altre bàndol podem mencionar Metallica. Però ni els uns ni els altres actuen de manera organitzada per fer sentir públicament la seva opinió. No es tracta que tots els músics del món vegin les coses d’una mateixa manera, però sí que seria necessari que uneixin els esforços per defensar els seus drets. Al capdavall, a tots els afecta el mateix problema i seria més intel.ligent buscar la unió que anar cadascú pel seu compte.

Això és el què ha proposat recentment Courtney Love, que reivindica la necessitat de crear una associació d’artistes que tingui un paper important en aquest moment tan delicat de la història de la música. Per ara, ja li donen suport grans estrelles com R.E.M., U2, Alanis Morissette, Bush i Prince. I Peter Gabriel també s’està movent en aquesta línia i ja intenta convèncer els seus companys de professió que la unió fa la força.

Les discogràfiques, tot i que són empreses que competeixen durament entre elles en el mercat, estan ben cohesionades quan algú intenta posar en dubte el funcionament actual de la indústria. I, a més, als Estats Units estan representades per la RIAA (Recording Industry Association of America) que disposa dels recursos necessaris per plantar cara a qui faci falta. Els consumidors no estem tan units ni tenim ningú que ens representi, però deixem clara la nostra posició amb els fets. Setanta milons de persones utilitzant Napster és una dada que parla per si mateixa. I, per tant, és evident que el públic està reclamant un canvi en la indústria musical.

És per tot això que la creació d’un “lobby” dels músics és més necessari que mai. Qui, sinó, vetllarà pels interessos dels autors? La SGAE de torn? Coneixeu algun músic que guanyi gaires diners gràcies als drets d’autor? Les multinacionals diuen públicament (i hipòcritament) que l’intercanvi de MP3 és un atemptat contra la propietat intel.lectual. Però el què realment els preocupa és que la gent deixi de comprar discos, que és la seva font d’ingressos. Si tant els preocupés la propietat intel.lectual, no farien signar contractes abusius als artistes.

La veritat és que a tot arreu ja existeixen centenars d’associacions i sindicats de músics. Però no deixa de ser curiós que cap d’aquestes entitats s’hagi posicionat encara sobre els problemes que afecten a la música digital. També és un fenòmen que s’està produïnt a casa nostra. Els músics catalans comencen a parlar d’unir-se per defensar els seus drets. Però, de moment, només se’ls veu preocupats pel repartiment del pressupost musical del Departament de Cultura i, en canvi, els temes relacionats amb la música digital no estan entre les seves prioritats. Doncs que espavilin els músics o es trobaran que les discogràfiques, el públic i els tribunals hauran decidit el futur de la música sense comptar amb ells.